Nostàlgia.

I no em surten les paraules per descriure aquell moment, era trist, dolors i amargant...
La veies allà tirada a un racó del llit plorant sense control, plorant tota desconsolada, cap paraula l'animava, cap gest la feia parar de plorar. Perquè res li podia llevar el dolor que sentia per haver perdut aquell ser estimat, no parava de plorar, li costava respirar i el cap li començava a donar voltes, però al final al passar el temps va parar, quan tot semblava tranquil·litzar-se, quan tothom es llevava aquella angoixa de veure com a ella li queien les llàgrimes i allà estava recolzada en la paret agafada al coixí i sense dir paraula alguna. Tot va tornar a començar, va caure estirada damunt el llit plorant una altra vegada sense control i no parant de repetir sempre la mateixa frase, l'hauríeu de sentir, sentir el so d'aquelles paraules plenes de tristesa, amargura, desesperació, nostàlgia, i ràbia..I nosaltres al veure com tornava estar, al sentir-li dir tantes vegades amb aquell crit buit i al mateix temps tan ple de sentiments, al sentir-li pronunciar tantes vegades que ell no havia fet res, per les nostres galtes van brotar llàgrimes de tristesa, ningú podia suportar veure com estava; i ella no podia entendre el que havia passat, li havien matat aquell ser estimat, li havien arrebatat la vida a ell, i a ella el sentiment de felicitat.
I es que ella sentia a faltar totes aquelles passejades pel parc amb ell, sentia a faltar quan li llepava tota la cara, sentia a faltar el poder-lo acariciar, si era un gos, però l'estimava com a ningú altra, perquè era l'únic que suposadament l'entenia en els seus moments de tristesa i ara no hi era amb ella, ni mai més i seria.