NOMÉS MENTRE NEVA

Suposo que la causa que m’ha desvetllat del meu somni reparador, ha estat l’absència del trepidant i sovintejat soroll dels vehicles que cada dia, de bon matí, passen apressats pel vial davant de casa. No hi ha el brogiment habitual sinó una aparent quietud, una remor, una fressa. He pujat la persiana i he fet córrer les cortines. Està nevant intensament. Deu fer estona que ho fa perquè el gruix de neu que ha quallat als carrers i a les teulades és considerable. El trànsit de vehicles és el de sempre, però avui la sensació és que els pneumàtics no rodin per l’asfalt, sinó sobre una gruixuda catifa apelfada. Sembla que l’entorn urbà s’hagi transformat en una imaginària, invisible i immensa caixa insonoritzada folrada de vellut, que esmorteix l’estridència acústica dels sorolls diaris i els converteix en sons apaivagats.

Quan neva s’esdevé un plàcid silenci ambiental de serenor i de calma. Un silenci dens, que es fa notar. M’agrada veure nevar a ciutat i mirar com els petits cristalls de glaç que formen les volves van caient dels núvols tot oscil•lant, ara lentament, pausades, sense pressa; ara més ràpides, gronxades per un suau però tallant vent. Contemplar com les volves, els borrallons o flocs de neu van dipositant-se sobre les teulades de les cases, sobre els vehicles, sobre els arbres i les plantes, sobre els carrers i camins o sobre qualsevol superfície a intempèrie, és un fet que no deixa indiferent. Una estampa que convida a la contemplació d’aquest mantell blanc que dóna a la ciutat una aparença d’immaculada netedat. Tot plegat és molt bonic, molt poètic...

Però només ho és mentre l’alba virginitat inicial de la neu resti intacta. Desprès, quan és trepitja o així que comença a fondre’s i perd la seva blancor inicial, la neu es transforma en un fastigós fangueig que s’estén arreu i que dissipa aquella poètica imatge dels flocs de neu davallant despistats sobre el paisatge urbà. M’agrada veure la neu a la ciutat però, això sí, només mentre neva...