NO VULL VIURE ENTERRAT

Penso en la meva vida, massa anys encaixonat per uns patrons i uns límits no volguts i en la que m’hi he sentit incòmode. Em retrec no haver sigut prou valent com per canviar allò que no m’agradava. Si no ho vaig fer quan ho patia va ser per la manca de temps per reflexionar , per la incertesa i per la por a prendre una decisió errònia. Ara ho veig assossegat i amb perspectiva , i hauria pogut estar dins aquesta maleïda caixa tancada fins el meu darrer dia, però avui ho veig tot més clar i m’agafo les paraules de Martí Pol :

“I em faré un clot profund perquè la mort
m’arreplegui dempeus ,reptador , temerari”

Vull governar la meva vida, i donar-hi les pinzellades de color , que la grisor d’aquests anys passats m’ha entristit i no m’ha deixat viure en primera persona.
Soc conscient que ningú es amo de si mateix al cent per cent, ja que tenim deures i compromisos amb els demés i amb la societat, però això no treu que haguem de desaparèixer com individus sota la servitud dels demés i del jou que ens posem nosaltres mateixos.

He tingut la sort, que questa maleïda crisi , està girant de cap per avall moltes coses, i jo no me n’he escapat. Em va deixar sense feina després de quasi trenta anys de treballar ininterrompudament , en un lloc de treball on em vaig buidar intel·lectualment, on vaig haver d’aprendre a desconfiar de tothom, perquè tothom fa política. Un lloc que la única cosa que m’aportava era una mesada decent que em permetia viure *dignament* però sense capricis.
Una feina, que em robava tot el temps per viure, i em deixava extenuat, en el poc temps privatiu que em quedava.

Gràcies a aquest canvi forçat, la meva vida ha fet un tomb, i torno a somriure, i torno a veure les cares de la gent amb qui em creuo pel carrer, i veig els colors del paisatge, i m’estimo més a mi mateix, i als que m’envolten. Tinc il·lusions després de massa anys de prohibir-me-les per no sentir frustració per la buidor que tenia de viure d’una manera que no m’omplia.

I me’n faig responsable d’aquesta grisor en la que vivia, perquè hauria d’haver fet alguna cosa, i no em vaig atrevir. I ho dic ara, perquè així ho sento i veig amics que avui viuen en situacions com la que jo he viscut, i la rutina se’ls menja i els fa desaparèixer. Veuen que la vida que porten fa aigües per alguna banda i no hi posen remei. Veig que com jo i molts, hem anat enterrant les il·lusions *en un clot ben profund*i la vida passa amb més pena que gloria.

No espereu com jo a que un esdeveniment fortuït us canviï la vida, ja que així la perdéreu pel camí. Mai es tard. Diagnostiqueu el problema i cerqueu les solucions.
Prou d’aparcar els problemes com en Rajoy. Afrontem-los i estudiem com resoldre’ls i no ens amoïnem per les coses que a vegades son banals i en fem muntanyes.

Sort i espero que us faci pensar.


Sant Jordi 2016