Cercador
TOT PER UNES MOLLES
Un relat de: EMBOIRAT- Compartir:
Avui , després de fer unes quantes piscines al centre esportiu que tinc més proper, i abans d’anar a fer una mossegada ràpida per dinar i tornar a la feina , m’he entretingut a la sauna deu minutets. Sempre em va bé fer aquesta parada una estona. Em relaxa i fa que el meu cos entri en calor després de la mitja hora d’exercici a l’aigua.
Sovint la gent està en silenci, cadascú concentrat a suportar aquella calorada , però avui érem tres i els altres dos es devien conèixer.
L’un era un home jubilat, amb trets asteques , i l’altra una noia menuda que rondaria la trentena i d’aspecte equatorià. Han començat a parlar entre ells, primer de coses banals, i després han derivat la conversa cap a les relacions amb els seus familiars escampats per tot el món.
Avui he vist a tocar meu que la globalització no és només comercial, sinó que ho és a nivell humà.
Ja fa dies que veiem els nostres fills com van d’Erasmus per Europa, com els manters originaris de l’Africa subsahariana, munten la parada a qualsevol cantonada ; com el metro ha esdevingut un recinte multicultural on s’hi barregen tota mena d’ètnies , com costa trobar sovint gent d’aquella que en diríem *d’aquí de tota la vida*.
La nostra societat està canviant a un ritme accelerat, a base de globalitzar-ho tot menys els diners. Tot el mon es de tots, menys els diners que son d’uns pocs. Això no ha canviat en el decurs dels segles. I tot aquest moviment de gent desarrelada, que ha d’abandonar a desgrat la seva terra, per anar allà on creu que se li obra un món millor, no és rés mes que un desajust bàrbar en la redistribució de la riquesa.
Els meus companys de sauna en el fons , parlaven d’això. L’avi mexicà , que deia havia passat tres mesos al seu país, en parlava amb enyorança. Deia que havia tornat a desgrat per ajudar la seva filla, que tenia un nen petit i algú n’havia de tenir cura. Aquesta , segons l’avi , treballava, intentant estalviar al màxim per enviar-ho a la seva família que vivia a Anglaterra .
Com la noia equatoriana, que els devia conèixer , tenia una curiositat desmesurada, no parava de preguntar , i l’avi anava responent, i jo en silenci seguint la conversa, com si no hi fos.
La jove morena d’ulls rodons, segueix preguntant a l’avi i li inquireix que hi fan el gendre i els altres dos fills més grans a Anglaterra, lluny de la mare. A l’home sembla que li incomoda tanta pregunta, i intenta canviar de tema, però aquell corcó inquisidor recondueix ràpidament la conversa a obtenir la xafarderia , imagino , per donar ven aviat la primícia a les veïnes del celobert.
Finalment l’avi, ja tip de tanta pregunta, li respon que els nets estan amb el seu pare a Anglaterra, on ell treballa, i s’hi estan perquè els interessa que la canalla s’eduqui en anglès, que els obrirà moltes més portes que el castellà que tenen com a idioma matern.
Resumint, famílies separades, individus desarrelats, sous de subsistència, despeses en mobilitat. Tot d'inconvenients que no existirien si la globalització del mon hagués sigut per redistribuir la riquesa , i no per aglutinar-la en unes poquíssimes mans gens solidaries. Aquesta colla de poderosos multimilionaris ens fan ballar al so de la música que els escau, indiferents al malviure que provoquen els moviments geogràfics de capital. Un espoli en tota regla fa que la població mundial es mogui cap als centres on es concentra la riquesa, per allò de que allà on hi ha un bon àpat, potser arreplegarem algunes molles.
Sovint la gent està en silenci, cadascú concentrat a suportar aquella calorada , però avui érem tres i els altres dos es devien conèixer.
L’un era un home jubilat, amb trets asteques , i l’altra una noia menuda que rondaria la trentena i d’aspecte equatorià. Han començat a parlar entre ells, primer de coses banals, i després han derivat la conversa cap a les relacions amb els seus familiars escampats per tot el món.
Avui he vist a tocar meu que la globalització no és només comercial, sinó que ho és a nivell humà.
Ja fa dies que veiem els nostres fills com van d’Erasmus per Europa, com els manters originaris de l’Africa subsahariana, munten la parada a qualsevol cantonada ; com el metro ha esdevingut un recinte multicultural on s’hi barregen tota mena d’ètnies , com costa trobar sovint gent d’aquella que en diríem *d’aquí de tota la vida*.
La nostra societat està canviant a un ritme accelerat, a base de globalitzar-ho tot menys els diners. Tot el mon es de tots, menys els diners que son d’uns pocs. Això no ha canviat en el decurs dels segles. I tot aquest moviment de gent desarrelada, que ha d’abandonar a desgrat la seva terra, per anar allà on creu que se li obra un món millor, no és rés mes que un desajust bàrbar en la redistribució de la riquesa.
Els meus companys de sauna en el fons , parlaven d’això. L’avi mexicà , que deia havia passat tres mesos al seu país, en parlava amb enyorança. Deia que havia tornat a desgrat per ajudar la seva filla, que tenia un nen petit i algú n’havia de tenir cura. Aquesta , segons l’avi , treballava, intentant estalviar al màxim per enviar-ho a la seva família que vivia a Anglaterra .
Com la noia equatoriana, que els devia conèixer , tenia una curiositat desmesurada, no parava de preguntar , i l’avi anava responent, i jo en silenci seguint la conversa, com si no hi fos.
La jove morena d’ulls rodons, segueix preguntant a l’avi i li inquireix que hi fan el gendre i els altres dos fills més grans a Anglaterra, lluny de la mare. A l’home sembla que li incomoda tanta pregunta, i intenta canviar de tema, però aquell corcó inquisidor recondueix ràpidament la conversa a obtenir la xafarderia , imagino , per donar ven aviat la primícia a les veïnes del celobert.
Finalment l’avi, ja tip de tanta pregunta, li respon que els nets estan amb el seu pare a Anglaterra, on ell treballa, i s’hi estan perquè els interessa que la canalla s’eduqui en anglès, que els obrirà moltes més portes que el castellà que tenen com a idioma matern.
Resumint, famílies separades, individus desarrelats, sous de subsistència, despeses en mobilitat. Tot d'inconvenients que no existirien si la globalització del mon hagués sigut per redistribuir la riquesa , i no per aglutinar-la en unes poquíssimes mans gens solidaries. Aquesta colla de poderosos multimilionaris ens fan ballar al so de la música que els escau, indiferents al malviure que provoquen els moviments geogràfics de capital. Un espoli en tota regla fa que la població mundial es mogui cap als centres on es concentra la riquesa, per allò de que allà on hi ha un bon àpat, potser arreplegarem algunes molles.