Cercador
CONTACTE AL METRO
Un relat de: EMBOIRAT- Compartir:
Es fosc, negra nit. Al carrer la gent es mou mes relaxada que al matí. No hi ha aquella pressa per arribar a lloc a una hora concreta. No bé de cinc minuts. Però no sobra el temps. La única estona de lliure disposició que tenim, està hipotecada per mil i un encàrrecs i obligacions extra-laborals. L’esgotament del cos es veu en la mirada, en el posat de les espatlles, en l’aire del caminar.
A l’andana del Metro la gent espera pacient, que arribi el comboi cada dos minuts i mig. Es hora punta i el fet de pensar en un seient es pura utopia. Les portes del vagó s’obren i una riuada de gent baixa en aquella concorreguda estació. Com si d’una onada es tractés, el reflux del corrent de sortida, es veu contrarestat pel d’entrada, que omple tots els buits que havien quedat. Entaforat en aquell vagó , cos a cos amb desconeguts i una ma agafada a la barra de subjecció del sostre, assimilo les estrebades quotidianes del circular en Metro. Com no puc fer res més que mirar, en aquella posició , en que el cercle de seguretat d’un es restringeix a la mínima expressió , observo com es distreuen els meus companys de viatge.
Mòbils encesos , auriculars connectats, dits delerosos de Wattsapp. Tothom connectat a un mon particular, virtual i llunyà. La realitat del moment, però , ofereix un altre escenari. Una munió de cossos desconeguts , contacten físicament sota la voluntat d’un conductor de Comboi, que accelera i frena en l’objectiu d’arribar *On time* a la propera estació.
Sento pressió a l’esquena, de la dona que tinc al darrera. No li puc veure la cara, però li sento la veu. Parla per telèfon amb accent equatorià. La imagino baixa i de malucs generosos. No parla , xerra , ja que lo que diu es intranscendent i no em mereix escoltar-la ni per distreure’m durant el trajecte.
Davant meu tinc un jove, d’uns trenta i escaig. No puc evitar mirar-lo. Amb l’anar i venir del vagó ha tancat els ulls. No pot ser.... Està dormint dret !. S’aguanta dempeus però em fa patir. Veig que dorm perquè no controla el moviment del seu cos, que fa un lleuger balanceig , i que no va a més perquè els demés fem de topall . Quan sona l’avís de que arribem a la propera estació obre els ulls envermellits de son , mira amb esforç el panell indicador, i com encara no li toca baixar, torna a deixar-se anar en aquell ball reparador.
Sagrada Família. Això si que és un trasbals. Baixa un munt de gent, i ens envaeixen els Guiris i els Japos. En un instant ha canviat tot l’entorn. Jo segueixo com a pal de paller a mig passadís, amb l’adormit una mica més enllà ( deu ser cosa del corrent humà que l’han desplaçat ). La xerrameca de l’equatoriana ha canviat per la d’una parella d‘Alemanys. Ella calorosa, s’agafa a la barra del sostre on jo estic subjectat. La tinc quasi al davant . A l’enlairar el braç se li ha obert un botó més del compte de la brusa. No en fa cap cas , i segueix parlant amb el seu company en el llenguatge de la Merkel . A ell el tinc al darrera, no li veig la cara , però li sento la veu. Deu ser un home grandot perquè intueixo el seu volum a tocar meu. No puc evitar mirar de gairell i buscar el botó furtiu que s’ha escapat del seu trau. Caram la *frau* quin parell de *brüste*que te. Està ben servida la mossa. I tot aquest excés de carn, a tocar , amb la proximitat que dona l’aglomeració del metro, fa que un no sàpiga on mirar. Veig que no soc l’únic que li passa . He creuat la mirada amb un parell de veïns , i sense dir-nos res, amb la mirada ens ho hem dit tot. L’avís que arribem a Diagonal , fa que tothom es posicioni de nou , uns per baixar i els altres per continuar el seu trajecte. Jo baixo per fer l’enllaç . Demà a veure que trobo.
A l’andana del Metro la gent espera pacient, que arribi el comboi cada dos minuts i mig. Es hora punta i el fet de pensar en un seient es pura utopia. Les portes del vagó s’obren i una riuada de gent baixa en aquella concorreguda estació. Com si d’una onada es tractés, el reflux del corrent de sortida, es veu contrarestat pel d’entrada, que omple tots els buits que havien quedat. Entaforat en aquell vagó , cos a cos amb desconeguts i una ma agafada a la barra de subjecció del sostre, assimilo les estrebades quotidianes del circular en Metro. Com no puc fer res més que mirar, en aquella posició , en que el cercle de seguretat d’un es restringeix a la mínima expressió , observo com es distreuen els meus companys de viatge.
Mòbils encesos , auriculars connectats, dits delerosos de Wattsapp. Tothom connectat a un mon particular, virtual i llunyà. La realitat del moment, però , ofereix un altre escenari. Una munió de cossos desconeguts , contacten físicament sota la voluntat d’un conductor de Comboi, que accelera i frena en l’objectiu d’arribar *On time* a la propera estació.
Sento pressió a l’esquena, de la dona que tinc al darrera. No li puc veure la cara, però li sento la veu. Parla per telèfon amb accent equatorià. La imagino baixa i de malucs generosos. No parla , xerra , ja que lo que diu es intranscendent i no em mereix escoltar-la ni per distreure’m durant el trajecte.
Davant meu tinc un jove, d’uns trenta i escaig. No puc evitar mirar-lo. Amb l’anar i venir del vagó ha tancat els ulls. No pot ser.... Està dormint dret !. S’aguanta dempeus però em fa patir. Veig que dorm perquè no controla el moviment del seu cos, que fa un lleuger balanceig , i que no va a més perquè els demés fem de topall . Quan sona l’avís de que arribem a la propera estació obre els ulls envermellits de son , mira amb esforç el panell indicador, i com encara no li toca baixar, torna a deixar-se anar en aquell ball reparador.
Sagrada Família. Això si que és un trasbals. Baixa un munt de gent, i ens envaeixen els Guiris i els Japos. En un instant ha canviat tot l’entorn. Jo segueixo com a pal de paller a mig passadís, amb l’adormit una mica més enllà ( deu ser cosa del corrent humà que l’han desplaçat ). La xerrameca de l’equatoriana ha canviat per la d’una parella d‘Alemanys. Ella calorosa, s’agafa a la barra del sostre on jo estic subjectat. La tinc quasi al davant . A l’enlairar el braç se li ha obert un botó més del compte de la brusa. No en fa cap cas , i segueix parlant amb el seu company en el llenguatge de la Merkel . A ell el tinc al darrera, no li veig la cara , però li sento la veu. Deu ser un home grandot perquè intueixo el seu volum a tocar meu. No puc evitar mirar de gairell i buscar el botó furtiu que s’ha escapat del seu trau. Caram la *frau* quin parell de *brüste*que te. Està ben servida la mossa. I tot aquest excés de carn, a tocar , amb la proximitat que dona l’aglomeració del metro, fa que un no sàpiga on mirar. Veig que no soc l’únic que li passa . He creuat la mirada amb un parell de veïns , i sense dir-nos res, amb la mirada ens ho hem dit tot. L’avís que arribem a Diagonal , fa que tothom es posicioni de nou , uns per baixar i els altres per continuar el seu trajecte. Jo baixo per fer l’enllaç . Demà a veure que trobo.