MALEÏIT SOFA

Sol i abatut, passa les hores assegut en un sofà tronat del menjador. Hi ha la televisió encesa, però com si no hi fos, no se l’escolta. La mira però està absent. Pensa en la seva situació, en com li ha anat la vida. S’ensorra encara més en aquells coixins vells i tronats. L’esquena se li arqueja encara una mica més. El cap cot, la mirada absent, i una tristor a l’ànima que l’envaeix. El pensament no para en la seva activitat. Intenta trencar la línia monòtona, trista i insistent del malestar que li barrina al cap a tothora. Introdueix petits flash , petites noves idees per prendre-li el lloc al pensament destructiu que el governa.
Necessita airejar-se, ho sap, però no te ni esma per aixecar-se. El cos li pesa més del que es pensa. No ho entén. És un home prim i àgil, però aquell pensament negatiu li roba les forces vitals. Pensa que ha de reaccionar, que no es pot deixar endur pel corrent . Que ell hi te alguna cosa a dir en la vida. I tant si hi te coses a dir ! . I encara més , molt a dir de la seva vida, i ha de ser l’únic a dir-ne alguna cosa. L’ha de dirigir. Ha de deixar de banda el que els demés li aconsellen que faci, i decidir per si mateix el rumb que vol que segueixi tot plegat.
Sense ni adonar-se’n, el pensament negatiu s’ha afeblit temporalment, i com si hagués sortit un ull de sol entre els núvols, sent un corrent d’energia pel seu cos que el fa adonar que està viu, i que pot fer coses.
Intenta aixecar-se d’aquell sofà, que l’anava engolint cap endins. Amb ajuda del respatller, i acumulant força a braços i cames, aconsegueix incorporar-se. Sent un lleuger vertigen i la visió se li ennuvola. Aconsegueix amb una reacció encertada, agafar-se al respatller d’una cadira. Aquesta li ofereix una seguretat temporal.
Ja dret, s’acosta a la finestra del balcó, que estava colgada d’embalums diversos, com si fos una trinxera. Cadires, caixes de la darrera mudança, fòtils , llibres. Tot allò que havia pogut arreplegar en el darrer rampell d’autodefensa, per evitar que els pensaments autodestructius l’executessin.
Ara s’ho mira tot. Tot sol ho remira. Una llàgrima de tristor extrema se li escola per la galta. Només una. Una de sola, perquè ja no n’hi queden. Les ha acabades totes en aquell maleit sofà. Un sofà que li hauria llevat la vida. Una vida que podia haver acabat en acostar-se al balcó. Un balcó sense flors, on un trist test , allotjava una tija resseca que ja havia oblidat el color de la vida.
Procedeix amb serenitat, i amb les poques forces de que disposa, a retirar peça per peça tots els embalums que l’impedeixen obrir el balcó.
Agafa la maneta dels porticons, i la treu de la posició de tancat. La fa girar i les dues fulles de la porta s’entreobren. Resta dret davant del balcó, encara amb les portes ajustades, amb un fil de llum que s’escola per l’obertura. Amb una respiració mínima s’oxigena de la frescor que prové de fora, i en sentir aquella força que li entra pels pulmons, obre els ulls amb més ganes i es decideix, ara si, ampliar aquella escletxa de llum i sortir al balcó. Quina sensació tant agradable i reconfortant. Sentir l’aire fresc, i el sol calent damunt del cos. Tot fa que la vitalitat torni , i les tempestes internes s’allunyin , al menys temporalment. Podria fins i tot dir que sent bategar la sang pel seu cos. Sent com passa pels canells, per les temples, pels turmells. Sent el cor com batega . No ho dubta. El sent a la seva esquerra, i amb el silenci, fins i tot li sembla que en pot sentir un ressò a l’orella.
Viu, i això és un regal . S’adona que trepitja a terra. Sent el pes del seu cos recolzat en les seves cames, en els seus turmells, en els seus peus. Es reconeix físicament. Te un cos sa, del que s’ha oblidat una temporada. Reconeix que l’ha de cuidar , i que quan la ment li fa males passades, s’ha de recordar de trepitjar el terra i sentir que te un cos, i que l’ha d’estimar.
S’acosta a la barana, i s’hi agafa amb força. Al seu cap bull la contradicció. Dues corrents hi fan una pressió brutal. Una, la del sofà, insisteix a tornar a l’abisme on es trobava feia uns instants. I ara te la ocasió perfecte per executar el seu pla sinistre. Només es tracta d’afluixar una mica la voluntat, i amb això , les mans deixaran lliure el passamà de la barana, i amb un petit rodament de cap qui sap si s’hauran acabat per sempre els seus maldecaps. L’altra força, la de la supervivència, la de la voluntat , la de sentir que els peus els te clavats al terra, tampoc es deixa emmudir. Li fa obrir els ulls, i l’obliga a mirar l’entorn i a fixar-se en petits detalls que li donen autoritat.
Observa a la placeta que hi ha al davant , asseguda en un banc, una mare que ja deu rondar la trentena , donant el pit al seu fill. El nadó tranquil, i aliè a tot el que passa al seu entorn s’agafa amb tots els seus sentits a aquell benestar i amb una sensació de placidesa contagiosa, s’abandona al confort i a la seguretat que li ofereix el pit.
Reconfortat, per la visió, i enfortit per l’aire que corre, afluixa les mans que tant fort s’agafaven a la barana, i s’ajup per agafar aquell test del terra, símbol del seu abandonament i deixadesa. Entrant de nou a casa, es dirigeix cap a la cuina. En el seu pas pel menjador i al tornar a veure el sofà li tornen a venir al cap imatges de mal digerir. Rampellut i passional com és, veu imprescindible capgirar-ho tot. Necessita canviar el sofà de lloc i donar un aire nou al pis per començar amb bon peu. S’adona que ho ha decidit. Vol canviar. No vol que res quedi com abans. I si vol que les coses canviïn, ja ha après que ha de fer les coses d’una altra manera.
Decideix orientar el sofà cap al balcó. En un rampell , arreplega tots els embalums que en barren el pas i els treu del mig portant-los a l’habitació. Necessita amb urgència un lloc a casa on se senti a gust i s’impregni d’energia. S’asseu al sofà novament , mirant els porticons del balcó entreoberts. Sent un altre cop aquell remolí diabòlic que l'empeny a la tenebra més fosca. Sen un pes a la panxa , que el mareja. Agafa un coixí i l’abraça amb força. Un objecte en qui descarregar les seves tensions. Hi sent la seva olor, potser la seva presència de moltes tardes junts, allà plegats . Encara hi és? Impossible . El cap li dona voltes i ho veu tot emboirat. Està molt neguitós i inquiet . Sent com si fos amb ell , però ......
Truquen a la porta. Riiiiiinnnnnnggggg.
Ell es queda rígid . Està pàl·lid i no sap que fer. Vol obrir la porta amb la certesa que la presència que nota sigui certa. Que qui espera i desitja amb passió, sigui al darrera de la porta tancada. No podria suportar més que la realitat no fos com la ficció que te imaginada. Avança cap a la porta, amb passes tremoloses. S’atura i agafa la maneta de la porta del cancell. Respira fons, i conta fins a tres abans d’obrir.
Un....
Dos....
Tres................................................................................