L'ATZAR

L’atzar en la vida de les persones es curiós i a voltes cruel.
M’ha vingut al cap avui aquesta reflexió com a conseqüència d’una trobada fortuïta ahir a la tarda en que vaig coincidir amb dues amigues d’adolescència que tenen per costum trobar-se periòdicament a fer una copeta de cava i parlar de les seves coses. Al coincidir amb elles pel carrer, van oferir-me que m’afegís al grup per fer-la petar una estona.
I al parlar , quan fa temps que no et veus, cadascú fa una mica de presentació de la seva situació actual, i a grans trets transmetem amb això una manera de fer i de viure i fem palesa quines son actualment les coses que més ens preocupen i ens interessen.
I aquí és on rau el nucli de la meva reflexió. En el seu moment , ja fa uns trenta anys, la nostra vida va coincidir quan encara ho teníem tot per fer, i cadascú tenia uns objectius i uns somnis de vida. Veníem de famílies amb situacions diverses i maneres de fer diferents, però en comú teníem que tot estava per fer i decidir.
Cadascú va avançar en el seu camí i em anat sabent esporàdicament els uns dels altres. Viure en parella, criar fills , pagar la hipoteca , comiats dolorosos , malalties... Tot allò que ens deixa petjada en el nostre caràcter i en la nostra forma de viure i de veure les coses.
Una d’elles, acabava de passar pel tràngol d’una segona operació seriosa d’extirpació tumoral . Mirava jo amb sorpresa la fortalesa que transmetia, després d’un tràngol d’aquesta magnitud. Aviat vaig saber d’on venia la seva força. La seva filla, adulta , i aparentment normal , pateix una discapacitat mental relativa, que la fa vulnerable i ella , com qualsevol pare o mare ,la protegeix com sap i pateix pel futur, quan ella no la pugui vetllar.
Evidentment, davant aquest escenari, vaig passar de puntetes per la meva vida, que al costat dels seus neguits, els meus no mereixen comentari.
En algun moment de la conversa , va sortir el record de la nostra adolescència. Vam reconèixer que fer-se adult es acceptar canvis en la vida, i que moltes vegades obrim portes que quan les passem, no ens permeten refer el camí , i que no tenen retorn.

Em quedo amb la força que em va transmetre davant la seva adversitat. Una abraçada.