No vull estimar-te

Ja es va fent tard, gairabé és de nit. Viatgen els meus sentiments: tornen els meus records. He tornat a pensar en tu, i he decidit que no vull fer-ho més, que aquest és l'últim cop. M'adono de que no et podré recuperar mai, de que sóc part d'algú que ja has oblidat, de que encara t'estimo i de que ara sí que t'he d'oblidar. M'agradaria poder pensar que ets amb mi, encara que siguis lluny; m'agradaria ser capaç de sentir que jo també puc ser feliç.
Els últims raijs de sol cedeixen ja el lloc a la nit. És completament fosc i jo ja hauria de ser a casa. Comença a ploure, cauen gotetes d'aigua cristal·lina, tèbia, fina, pura. Sento passes a prop, i el carrer és fosc, tan sols l'il·lumina una farola que hi ha sota uns balcons vells. No veig a ningú, però sento una fressa incesant d'un parell de peus seguint-me.

Els meus pensaments no t'abandonen, tot i estar espantada per no saber què és el que em passa. M'agradaria saber com dir-te tot això i desprès oblidar-te per sempre, però em guanya la covardia, la por i l'amistat que ens unia fins fa poc. Vull que siguis feliç, i treure't del meu cap, no t'odio sinó que t'envejo perque tu, al contrari que jo, has aconseguit la felicitat. No la perdis, no val la pena fer-ho.

Plou cada vegada més, estic tota molla i tinc fred. Que bonic seria estar amb tu ara… però no, prou de tu! Ara em toca a mi! Les passes que em seguien encara ho fan, no paren, no deixen de sonar. Camino cada vegada més ràpid, inconscientmen, inevitablement. Tinc por, però he de fer front als meus sentiments. Em giro o millor no ho faig? Corro o simplement espero aviam que passarà? Em giro, dono la cara, i surto de dubtes d'una vegada per totes: ho faig!
No m'esperava el que veig, no m'imaginava que era qui jo veia, simplemen m'havia sorprès. Se'm bloqueija la ment. Aconsegueixo pensar alguna cosa o al menys ho intento, ell no, no em diu res: només em mira, m'observa. Jo el miro fixament als ulls, uns ulls foscos, penetrants, sincers, prohibits, inhumans… No vull sentir-te dir res, vull marxar d'allà doncs m'espatlles el propòsit: en tu no vull pensar.
-Marxo, Adéu.- Giro la cara i em disposo a marxar. M'agafa bruscament del braç. -No siusplau, deixa'm parlar-te un moment…- Em deixa anar suaument, sense treure'm la mirada de sobre. No dic res, només em separo d'ell i el torno a mirar als ulls, com abans, com feia quan era meu, quan encara estava al meu costat.
- Necessito que em perdonis, ara he vist que em vaig equivocar, que eres tu el meu amor verdader, que com tu ningú mai m'estimarà. Perdona'm, tornem a estar junts, recuperem el passat…-
***
Era tot un pensament, o tal vegada una il·lusió, però del que sí que estic segura és de que en guardo un bon record. Seria el millor dels meus somnis que acuesta estúpida història acabés així, però sé que no passarà mai.

Siguis on siguis, tan de bo visquis feliç.