Els remordiments m'estan matant

Vam quedar a la plaça del centre del poble amb ell. Érem la Sara -una de les meves millors amigues- i jo. A la plaça ressonaven els petards que la colla dels dimonis llançava a l'aire, la pirotècnia ens il·luminava els ulls.
Ell no va tardar en arribar. Va aparèixer per un carreró, somrient. En arribar, després de fer-me un petó -era el meu xicot-, va dir-nos: -Veniu un moment que tinc una cosa per vosaltres.- La meva amiga i jo, sorpreses i intrigades vam seguir-lo per aquell mateix carreró. Va dur-nos a un parc cèntric però arraulit per dos blocs de pisos, la qual cosa feia que la gent no ens veiés.
La Sara va asseure's al gronxador i jo vaig quedar-me dreta esperant a veure què era allò que ens havia portat fins aquell racó del poble. Ell -en David- va mirar-nos i es va treure de la butxaca dels pantalons una mena de bosseta verda, minúscula, i amb alguna cosa a dins. Estava nerviós i no deixava de mirar per tot arreu, com vigilant alguna cosa.
Va dir-nos: -Us n'he portat mig gram.- La Sara va somriure; tenia moltíssimes ganes de tastar-ho i, era conscient de que estava corrent el risc de que li agradés. Jo vaig quedar-me perplexa; sabia que en David havia estat molt ficat en aquest món, però des de que vam començar a sortir junts tota la seva vida va canviar o, almenys, això pensava jo. Feia temps que jo també volia tastar-ho, en tenia unes anises boges però... en aquell moment, vaig ennerviosir-me per les seves paraules, per la tensió de la Policia, per risc que estava corrent la Sara i el que més em preocupava: que en David em digués que per poder-ho tastar nosaltres, ell ho havia de tastar el primer. Aquesta frase va poder amb mi... Vaig provar de fer-li xantatge dient-li que si ho feia el deixaria, que si de veritat m'estimava no ho fes..., però era inútil.
Va idear el següent pla: la Sara es quedava asseguda en un gronxador vigilant l'arribada de visites inesperades i, nosaltres ens assèiem a la part alta del tobogan fent les ratlles sobre el seu carnet d'identitat. La part bona del pla és que si venia la Policia sentiríem un "xsttt" de la Sara i començaríem a fer-nos petons, com una parella qualsevol. No vam tenir cap ensurt.
En David va ignorar-me i va començar a fer-les. Jo no havia passat del cigarro i el Gelocatil i, allò, va semblar-me bastant impactant. No per estar en un parc amb la meva millor amiga i el meu nòvio amb mig gram de cocaïna a la mà, sinó perquè era el meu nòvio el que l'havia portat, el que estava fent-se una ratlla de pam, el que feia 3 mesos que no havia tastat res de tot allò, el que jo estimo i estimaré i el que s'estava fent més mal de tots tres. Però de res van servir les meves súpliques per a en David, se la va prendre. El mirava, imagino que amb una cara d'horror molt gran, i l'imaginava al lavabo del Cabina -el Bar on va començar-, tancat amb baldeta, amb el seu millor amic al costat, anant a mitges, fent-se-les de pam i mig, sortint colocat del lavabo i, tot i això, ser... aparentment feliç. Em moria dels remordiments, m'hauria agradat poder ser prou dona i haver bufat sobre aquells 30 Euros de porqueria. Un cop catada, va cridar a la Sara perquè pugés a la primera planta "Drogadició". No va pensar's-ho dues vegades, és una noia molt feta endavant i quan diu una cosa la fa. Mentre ella arribava a dalt, en David va preguntar-me per últim cop si en volia una, i no parava de repetir-me que no em passaria res per una i menys si era tan petita com aquella. Vaig fer-li que no amb el cap, enfadada pel què estava fent. La Sara va arribar i va asseure's de genolls davant nostre. En David va donar-li el bitllet i ella va fer-se el rul·lo. Un cop escollida la fossa nassal afortunada, va inspirar ben fort i ja va estar, tot directe al cap! Vam marxar d'allà. Va sobrar-ne, ja que jo no vaig voler la meva part, vaig tenir-ne prou llepant el DNI. i la targeta sanitària.
Vam seguir amb la nit. Tot just éren les 11, la nit era jove encara.
Tot anava sobre rodes, deixant de banda la mitja hora del parc, fins que, passats els 2/4 de 12, en David va dir-me: -Aida, ho sento... Me n'he fet una i m'ha afectat el temps que portava sense. Ara en tinc ganes de més.- No vaig saber que contestar-li, vaig quedar-me parada, i pensant que era un cria per no haver-ho tastat, per no haver set capaç de frenar-lo, de bufar. Em va somriure i, en veure'm tan preocupada com estava, va dir-me: -Carinyo, és broma. Tinc ganes de beure només. T'estimo.-

***

Ara, dia 24 al matí, passada la berbena, el record, tot... és el dia en què fa tres mesos que estem junts, tres mesos d'estimar-te David...
No sé si vaig fer el correcte o no. Potser el millor hauria estat tastar-ho... o potser no. Però sé que tu m'entens, m'estimes, em cuides... que sóc el més important per tu i et prometo que no deixaré que això torni a passar.
T'estimo.