Ara el silenci

La innocència de cada petó retorna a la meva memòria; la incertesa que m'envolta m'ennervioseix. La pluja no amaina, sembla com si el cel no pugués parar de ploure.

Avui t'he tornat a recordar, un cop més: el teu somriure, sovint fals; la teva mirada, la que no aprenia per més que hi intentava, a valorar allò que realment sóc; les teves paraules, a voltes cruels i a voltes carinyoses, però sempre especials pel sol fet de ser teves.

Odio el so del silenci que em fa seva a cada instant, que m'abraça foro i no deixa de torturar-me.
A la tableta del costat del sofà, s'hi envelleix una fotografía nostra. Dos somriures, dues mirades, dos… sempre dos. És com una broma del destí, com si vulgués aconseguir, com fos, fer-me tornar enrere i perdre aquella part de mi que he aconseguit recuperar.

Éren felinos simplement abraçant-nos, fins que aquell matí de dilluns tot el meu somni es va desfer.

Abraçats al llit, estimant-nos entre els llençols i la brisa d'estiu que entrava per entre les cortines. Tot era perfecte. Les postres mirades es creuaven contínuament, però no ens calien les paraules, ja estava tot dit, No entenc per què vas aixecar-te de cop, vestint-te a corre cuita. Per què?

Em vas barajar ben fort. Els ulls se'm van negar quan amb veu tremolosa em vas dir: "Et prometo que aviat tornaré a buscar-te". Resultava, encara menys entenedor. Te'n vas. M'agradaria haver-me aixecat i haver-te suplicat que et quedessis.

Ara el silenci és qui em fa seva mentre espero pacientment a que arribi la teva promesa.