L'onze incial

Un relat de: borrokan

El sopar es refredava a la taula del menjador i la mare no parava d'atossigar-me per que anés a sopar. Jo, com tota bona culera, estava asseguda al sofà, embadalida i espectant, mirant el triomf del meu estimat equip.

A la pantalla hi havia l'estadi ple fins dalt, lluint els nostres colors -blaugrana és la nostra sang!-. Centenars de persones amb els ulls fixats en un mateix punt, desenes de somriures units per la mateixa causa, per l'orgull de poder-nos dir "culés".

Després de la volta d'honor dels jugadors per tot el terreny de joc, portant la copa de Campions de Lliga, l'entrenador va agafar el micròfon, aquell aparell que li permetria comunicar-se obertament amb tots els aficionats de l'equip al que entrenava, de l'equip al que havia fet guanyar. Humil, com sempre havia estat, va pronunciar més de tres paraules seguides en català: l'estadi s'enssorrava!

Va cedir l'aparell al capità, un jove català de cabells arrisstas, que defensava al número 5 i, a més, portava la senyera al braç. Va dir als aficionats del Club que tan de bo ençà poc es tornéssin a trobar, al mateix lloc, per celebrar la vicòria de la Champions i va acabar dient: "Visca el Barça! Visca Catalunya!".

Larsson, el suec de 34 anys que, la temporada seguent, ja no seria amb nosaltres es despedia de l'afició, pronunciant un parell de frases suficientment eloqüents per robar una llàgrima als espectadors, i una gran aclamació a les grades i als seus companys. És un d'aquells jugadors que es fa estimar sense fer res en concret, simplement sent senzill, alegre i bon company d'equip. Se'm negaven els ulls en sentir-lo parlar d'aquella manera, sense mirar a la pantalla del meu televisor, però parlant inevitablement amb el cor a la mà.

Una altre despedida va venir al darrere de la del davanter: la de Gabri. Aquest cop era a ell a qui se li negaven els ulls, espectant tota aquella gent mirant-lo, aclamant el seu nom, cridant-lo, anomenant-lo. Va donar les gràcies als seus companys per ser-hi, i per haver portat al seu equip fins on era, per haver arribat tan lluny.

El sopar ja era fred del tot i la mare va renyar-me. Mentre s'escalfava al microones, vaig tornar a asseure'm a la butaca per continuar mirant aquella perfecte harmonia de sensacions i il·lusions.

Al cel, una gran pluja de petards dels nostres colors; al camp, una Colla Castellera ens delaitava amb una exhibició de Castells al so de l'himne de l'equip vençedor.

L'orgull de sentir uns colors, una terra, una parla i un club no es compra amb els diners. L'onze inicial anirà canviant a cada temporada, fins i tot a cada jornada jugada, però l'esperit culé serà sempre el mateix: blaugrana, unit i per sempre!

Blau i grana al vent, un crit valent: Barça, Barça, Barça!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer