No vull que visquis submís a una arma com aquesta

La vas conèixer amb només catorze anys; inesperadament, et va convertir en home quan encara estaves arraulit als braços de ta mare.

Moltes nits l'esperaves, ansiós de tornar-la a veure, de tornar a sentir-la dins teu.

A vegades l'odiaves, nits l'enyoraves, altres la necessitaves i, moltes més, la tenies a prop teu, teva.

Als setze m'has conegut a mi i m'he convertit en l'amor de la teva vida; jove, pura, bonica, sincera, tendre. Innocentment et demano consideració abans de retrobar-la, un pensament dedicat a mi. No és cap demostració d'amor ni cap imperativa. No has de fer-ho ni per mi, ni pels teus pares, ni per ningú; tu sol has d'adonar-te i entendre que t'estàs equivocant, que portes molt temps a contracorrent i ara el riu ja et pot més.

És molt dur veure com la persona que estimes s'apropa, sense adonar-se'n, a la mort. Horrible sentiment de culpa.
No és bo amenaçar-te, retreure't accions o ignorar el problema. Dir-me que faràs el que jo et mani no serveix, no és la sol·lució. Jo no sóc ningú per ordenar-te res; la sol·lució és a les teves mans, fins i tot, el nostre futur junts.

Saps, donaria tot el que em resta de vida per poder fer-te entendre això que sento dins meu, aquesta flama que em crema al pit i em va consumint a poc a poc. Potser això mai acabarà, tal vegada m'hauré d'habituar a l'error per poder estar amb tu i, si cal ho faré, només perquè t'estimo. No vull que visquis submís a una arma com aquesta.

Potser per ella vas nèixer, per ella vius i probablement per ellà deixaràs aquest món; jo, t'ofereixo un futur clar, lluny d'aquest món, vivint amagant-nos darrere d'un llençol per fujir de tot allò que ens enveji.