El vidu de les plantes

Un relat de: borrokan

Era un home ric, sense escrúpols i famfarró. Havia comprat un terreny que portava més de 20 anys en venda, potser per això deien que era estrany, sinistre.

EL suptuós individu va fer construir-se una casa, una gran mansió de 100 metre quadrats i 3 plantes i, ecanra li sobrava terreny per tenir-hi un gran jardí el quel cuidava una dona d'uns 45 anys: era més jove que ell. Anava vestida ambfaldilla llarga, negre: amb camisa de colors virolats i al damunt un mantell de color gris fosc cordat amb un llaç. Portava un monyo, fet amb molta cura, sempre col·locat exactament al mateix lloc, amb les canes, que li començaven a nèixer, entrellaçades entre el recollit. Es deia Alícia.

Van anar passant els anys i el Sr. Canadell s'anava fixant més en l'Alícia, cada vegada d'una manera més especial. Va començar mirant-la com a una simple treballadora inferior a ell, deprés, aquesa relació, que no travessava la barrera laboral, va anar-se convertint en un afecte innocent i sincer, demostrat amb algún somriure i alguna paraula amable als quals ella va respondre amb mirades i gestos insinuants.
La relació s'anava estrenyent mica en mica, a voluntad d'ambdues parts.

La salud de l'Alícia s'anava fent més frágil i la seva malaltia anava avançant lentament, fent-la agonitzar per dins però obligant-la a aparentar que estava bé.
L'Alícia un dia va deixar aquest món, va creuar el mur inexistent de la vida.

Dies després, les plantes van començar a marcir-se, allò a què ella havia dedicat els seus darrers dies, caomençava a fujir darrere seu, enyorant les seves paraules, enyorant-la a ella.

El Sr. Canadell s'estava fent gran i buscava una manera de demostrar-li a l'Alícia, des d'aquest món, que encara l'estimava i d'intentar estar, o si més no sentir-se, més a prop seu. Se li va acudir que tota la vida de l'Alícia, des de que l'havia conegut, s'havia basat en les plantes, en el jarí del seu amo, de l'home al que tan havia estimat, així que per poder sentir's-hi més a proa n'hi hauria proa estant al jardí, fent-lo gran, bonic, formós, cuidant-lo.

Va decidir oblidar tota la seva fotuna i sacrificar-la per l'Alícia: va enderrocar la seva, fins llavors, mansió i va fer plantar un petit llagrimer al mig del terreny, va fer-hi plantar gesta i va continuar cuidant als vegetals de l'Alícia i, també, va plantar-ne de nous en memòria d'ella. Va construir-se una "barraca" en un racó: un matalàs a terra, 3 parets de cartrons i poca cosa més. Va iniciar una vida precària i va guanyar-se el sobrenom de "El vidu de les plantes". Va hipotecar-ho tot, la seva vida i, fins i tot, la seva dignitat. Ara se sentia a proa de l'Alícia i era feliç amb allò que avans considerava insignificant.

Les flors s'anaven fent cada cop més grans, de colors més bonics i amb tijes més grans; El llagrimer deixava caure llàgrimes formidables, enormes; La gesta tenia un color cada dia més esperançador, més verd.

El Sr. Canadell va agonitzar entre color alegres i papallones. Quan ell va faltar al món les plantes van continuar visquent i les papallones van seguir xuclant en pòlen, els ocells no van parar de cantar.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer