No te n'oblidis

Avui la he anat a veure.
Asseguda al sofà mirava, encuriosida, el món que s'aixecava més enllà de la finestra.
Portava els cabells blancs recollits, un vestit blau i els peus ben abrigats dins dels mitjons de llana que va fer-li la meva mare per Nadal. No m'ha vist i jo he continuat observant-la, amb calma, tot guardant aquella imatge a la meva memòria, col·locant-la allà on pugui trobar-la sempre. En adonar-se de la meva presència, m'ha mirat amb por i desconfiança, no ha dit res i ha esperat. M'ha costat pronunciar alguna cosa, no em sortia la veu, no sabia com dir-li que, en el fons, ella em coneixia des de sempre. Li he dedicat un somriure i l'he convencuda, m'he la tornat com cada dissabte. M'ha convidat a seure amb ella i contemplar el món. Mai parlem, simplement observem i callem, ens dediquem somriures. Tot i tenir-la al costat, la noto lluny, ben lluny; m'agradaria parlar-li de tantes coses, de mi, de la meva vida, de quant la trobo a faltar. És llavors quan he d'evitar que se m'escapi una llàgrima i embruti aquell moment, aquell moment en què descobrim de nou, una altra vegada, els arbres del carrer, els edificis, la pluja o el fred.
De reüll, la observo mentre somriu i sé que és feliç. La ajudo, la tapo amb la manta i mirem fotografies.
"Aquesta ets tu" i ella aixeca les celles i arruga el front, fa cara de sorpresa, està preciosa i li dic que no ha canviat gaire, que està feta una joventa i llavors ella deixar anar una rialla que omple l'habitació de llums de colors i de trendresa. Avui, m'ha preguntat si tornaria el pròxim dissabte, li he promès que sí, que no me n'oblidaria pas, jo no, però ella necessitarà que el meu somriure la convenci i em deixi tornar a seure aprop seu. Li he dit adéu amb la mà i tot girant-me m'ha semblat sentir el meu nom. Sorpresa he girat la vista cap a ella, però no havia obert la boca; seguia mirant, captant, coneixent, per després oblidar. I amb aquesta imatge he sortit del centre, amb les mans a les butxaques i el cor encara assegut en aquell sofà.