Sempre ets aquí per fer-me tornar

Criden ben fort i jo m'ajupo i m'abraço
per tal de mantenir-me i no perdre cap peça.
M'encongeixo i aviat em faré cendra, desapareixeré
com el rastre que deix una estel fugaç en el cel.
Segueixo ajaguda mirant-me els peus sense gosar
aixecar el cap i sento com els crits no disminueixen,
com les veus penentren per les meves orelles i posseeixen
la meva ànima reclosa. Sento que s'acosten i m'ofega la por, la meva veu s'ha donat per vençuda i ja ni tant sols vol deixar anar un crit. I la meva ment que aguanta ferma, busca maneres de marxar d'aquest lloc. "Què tems? Trobarem la sortida" En pregunto i responc seguidament. No hi ha ningú i el meu espant gairebé pot notar-se amb la punta dels dits si allargo la mà. Tremolo fortament al ritme dels batec del meu cor. Bum-bum-bum-bum, crits, no els entenc però em fereixen. De sobte s'aturen, un raig de llum il·lumina la meva pell a través de la persiana, aixeco el cap i me n'adono que torno a ser el terra i que els records, convertits ens núvols densos omplen l'habitació. De sobte, véns obres la finestra i deixes que s'envagin esporuguits els meus fantasmes, t'acostes i m'abraces, i el meu cap s'enadona que havia passat per alt el fet més important de tots: Sempre ets aquí per fer-me tornar.