L'autobús

Li encanta tornar a casa en autobús.
Deixar que els seus ulls ressegueixin el perfil de cada muntanya o que s'aturin a la mirada d'algú aturat a un semàfor. És agradable asseure's i contemplar, sense sentir la necessitat de formar-hi part i espatllar-ho.
En aquests moments, és realment quan ella i el temps fan una treva, ell li cedeix mitja hora de descans mentre ella abandona el passat i ignora el futur que s'enfada i remuga tot envejant el gran paisatge que l'enlluerna i captiva. És ella, admirant des de l'altra banda del vidre, analitzant i conservant en la memòria. Dia rere dia, el mateix trajecte, el mateix conductor, el mateix balanceig que l'adormiria si no fos perquè els seus ulls necessiten deslluirar-se i perdre's entre formes i colors. És aquella noia que recolza el cap a la finestra i surt a volar; qui es deslliga de les monòtones cadenes que l'ofeguen i deixa que el vent l'empenyi perquè és l'únic que no té una direcció fixada.
Quan l'autobús frena, i els seients es buiden ningú se n'adona que al mateix seient on hi havia asseguda la noia que ara contesta al mòbil, s'empipa, penja, corre i s'altera pensat en tot el que ha de fer, hi dorm plàcidament la seva llibertat, que encara viatja trepitjant els núvols i s'ha oblidat de baixar de l'autobús.