No semblaves tu

Estic d'acord amb en George Brown, mmm, hauries de fer-li arribar l'escrit. És molt emotiu, mmm, ...

Em ve al cap la següent frase:
"No deixis crèixer l'herba en el camí de l'amistat." de Plató.

Un petó,
OhCapità.

Buf... buuuf...
m'has deixat atontat davant la pantalla, sense paraules...

... Perquè no et conec, sinó diria que estaves parlant de mi (últimament estic molt egocentrista, crec que tots els poemes/relats parlen de mi!)... únicament canviaria l'accident de cotxe per un accident de moto, però en tot el demés m'he sentit molt identificat... no semblo el mateix.

És curiós com les persones (o relacions) canvien... sense voler-ho, la vida no ens espera, i a vegades ens parem uns instants i quan ens donem compte, tot allò que ens envolta ja no hi és, ha continuat el seu camí sense nosaltres...

Moltes nits passejo al voltant del racó del campanar (... sí, el de Sabadell), buscant aquell temps que se m'ha escapat, simplement esperant que torni. Recordant els bons moments viscuts, i l'únic que puc fer és somriure amb una llàgrima lliscant cara avall...

M'ha agradat molt el relat... i si em permets un petit consell: jo l'hi faria arribar aquest escrit a l'amic... crec que li agradarà molt i l'emocionaràs.

una abraçada,
Jordi.

Esplendid tia.. bravooo! Feia temps q no em pasava per aqui pero jua veig q ets una font insaciable descriure i q macuuu! Ostres! Tia, mas fet pensar am el teu escrit... sobre akestes amistads q per nose kualsevol rao dons et distancies de la persona i joer penses, dp de tan viscut.. nuse es una pena noia pero es el q ia, no?Û.u aiiins... pos esu maquisima q dona gust passarse per aki! Ole ole tuuuu! Enga cuidat mol nena! (k) MuaS!

Gràcies pel teu comentari.
El pas tel temps fa veure les coses d'una manera relativa, l'amistat, una persona una situació. Algú que té problemes no sembla el mateix, sovint sembla fred i tancat. Tot i que canviem, sempre queda una essència d'una relació que es guarda a dintre el cor. I a vegades després d'un temps una relació refredada torna a ser càlida. Espero que sigui el vostre cas! Salut.
Ones i vent

...de l'amistat, de l'afecte, és sovint força complicat. Tan aviat ens trobem persones convençudes que la distància no té cap tipus d'importància per mantenir una bona relació, com d'altres que consideren indispensable un contacte freqüent per mantenir l'afecte.

Ja sé que aquest no és el tema principal d'aquest relat, però m'hi ha fet pensar.

Perquè sí que es desprén cert allunyament, entre les teves paraules. Un distanciament provocat no tant per un allunyament físic, sinó per una absència més íntima.

Quan una persona travessa una mala època, durant aquells dies foscos, gairebé sense adonar-se'n, va deixant caure petits regalims de vivències que es perden en el no-res.

Recollir-les després és, al meu entendre, impossible.

I crec que també ho valores així.

No es pot tirar enrere. El pas caminat és un tros de camí avançat en ferm. Ens podem aturar, però no per això les engrunes del passat ens envoltaran oferint-nos l'aixopluc de la nostàlgia.

I en aquest caminar fosc, de vegades, ens allunyem de persones estimades. No cal que es tracti d'un gran amor, d'una relació intensa de passió. Perdre un amic, una amiga, aquella persona amb qui podies compartir agradables i dolços instants de conversa tranquil·la... és igual de dur que perdre un amant.

Així ho veig jo.

Però m'agrada el final que li has donat, a tota aquesta exposició:

"Com a mínim puc tenir un bon record d'aquells temps. Puc conservar aquella imatge càlida de tu. Puc recordar-te amb tendresa provocant-me un dolç somriure.

Avui no semblaves tu. Ja res és el mateix. Però recordaré aquell amic amb qui vaig passar tan bones estones al seu costat. Et guardaré en algun racó del meu cor i sempre hi tindràs un lloc."

Penso que és vital mantenir aquest record, perquè possiblement és més sincer que no pas la vivència que ara existeix.

Un relat que batega entre les paraules i arriba al lector.

Ens veiem=ens llegim!

LLIBRE

trobes a afaltar aquesta amistat.. quelcom us va distanciar i ara tot ha canviat.. t'entenc perfectament perquè a mi també m'ha passat.. i segur que a molta gent també..

creixem.. ens movem en diversos ambients. . i canviem.. la vida ens somriu.. o ens fa entristir.. les coses mai poden tornar a ser com abans.. no podem anar contra natura.. només ho hem d'acceptar.. encara ens queda molt camí per recorrer intentant no entrebancar...

ets jove, i de ben segur que surgiran més amistas, potser no tan bones.. o qui sap?

ànims i el cap, ben alt!

1 abraçada ben forta!

Hola kispar : )

Primer de tot, moltes gracies pel teu comentari a "pren-me"; ha estat una bonica sorpresa!

Tambe dir-te que aquest relat m'ha emocionat... m'ha fet pensar en aquelles amistats que es refreden ves a saber per que; a vegades per un silenci massa llarg, a vegades per un malentes, a vegades per canvis a la vida... Es trist quan la gent s'apaga; jo no se on va a parar la seva energia (els arbres es tornen mes verds?). Es una llastima, perque no implica nomes voler viure d'un record sino que saps que aquella persona ha conegut la felicitat i no hi torna; i potser no hi torni mai mes... quina perdua de temps. Pero, els amics, tenen de bo que sempre hi son alla on els pensis; ho dic mes per ell, que es el que esta apagat, que per tu. Tu has sabut expressar la teva tristesa... i ell potser algun dia la pugui entendre.

Una abraçada molt forta, i a somriure! : )

m

És un relat amb molts sentiments. Són aquells moments en que tan desitges a una persona i no la pots aconseguir. Però també as de tenir en compte que si esta així el teu amic es per alguna cosa i segu que podras aconseguir sentirte tan be amb ell com et senties avans. UN PTO ANIMS

Esta molt be el teu relat, mostra una realitat molt dificil de païr .... Esta molt ben escrit, es sincer i amb molt sentiment. Vinga, moltes felicitats pel relat ! Petonets !

ITACA