no pot ser veritat!

Feia una tarda fresca per ser el mes de juliol i jo tornava cap a casa amb la Júlia després d'haver anat a passar la tarda juntes a la piscina. Ens ho havíem passat de conya, com sempre que sortíem juntes, i mentre tornàvem seguíem comentat les anècdotes:
-Ostres, ha sigut boníssim quan en Joan s'ha entrebancat amb la bossa d'aquella noia i ha caigut de morros a terra!- ha dit la Júlia.
-I tant! Li ha anat d'un pèl que no cau a dintre la piscina!- he contestat jo.
Però de sobte, encara no sé com, hem començat a discutir. Al principi em pensava que seria com altres vegades, que al final acabàvem rient com boges de la tonteria per la qual ens havíem discutit, però avui ha sigut diferent.
-Ui si, pobreta! Ara es fa la víctima!- m'ha dit.
-Però tu qui et penses que ets per parlar-me d'aquesta manera!- li he etzibat jo- que potser et creus superior als altres, o què?!
-Almenys jo no sóc una pobre arreplegada que els seus pares han abandonat al carrer perquè els feia nosa!- m'ha cridat.
En acabar de dir això va quedar-se aturada i amb cara de voler desaparèixer, però jo no me'n vaig voler adonar. No podia creure que aquelles paraules haguessin sortit de la seva boca. Era el nostre secret! Sabia perfectament que no m'agradava parlar d'allò i que per mi la meva veritable família eren en Jordi i la Blanca, les dues persones que m'havien trobat quan només tenia dos anys, i s'havien fet càrrec de mi fins aquell moment (catorze anys), tot i que havien volgut que sabés tota la veritat sobre la meva vida. La Júlia sabia que no hi havia res més al món que em fes tant mal com aquelles paraules, però les havia dit, per tant no era tant bona amiga com m'havia fet creure. En aquell moment em vaig sentir tant miserable i emprenyada alhora, que sense tornar-la a mirar a la cara vaig decidir anar-me'n a casa. Vaig marxar corrents i em va semblar sentir que em cridava, però no la vaig escoltar; en aquells instants l'odiava amb totes les meves forces i només desitjava no tornar-la a veure mai més, volia que desaparegués de la meva vida per sempre.
Quan obria la porta de casa plorava a llàgrima viva. Vaig entrar amb la intenció de tancar-me a l'habitació, però els meus pares ho van impedir. Era la primera vegada que arribava a casa d'aquella manera, i de seguida van voler saber què em passava. En un principi, jo no els volia explicar res, però vaig acabar cedint. Quan vaig haver acabat la història, en Jordi i la Blanca es van mirar amb cara de no saber què dir; vaig entendre que ells tampoc no podien entendre que la Júlia hagués dit allò, però la Blanca em va intentar calmar:
-Però, dona, per la cara que dius que ha posat, segur que es penedeix del què ha dit.
-Segur que no! Tu no saps amb la ràbia que ho ha dit! Ho ha fet per fer-me mal!- vaig replicar enfadada.
-Va Maria, segur que demà et tornarà a trucar, fareu les paus i us en tornareu anar a la piscina juntes.- va dir el meu pare amb un to tranquil·litzador
-Se'n guardarà prou! Ni la vull tornar a sentir ni la vull tornar a veure mai més, vull que desaparegui!- vaig cridar.
I llavors em vaig aixecar de la cadira on estava asseguda i em vaig anar a tancar a la meva habitació. Tenia el sentiment d'odi cap a la Júlia a flor de pell, però al mateix temps donava voltes a les paraules dels meus pares; tot i així, em volia convèncer que ells no tenien raó i que el què creia jo era la única cosa que tenia sentit.
No sé quanta estona feia que era a l'habitació plorant quan em vaig adormir. Tot i que al matí següent no me'n sabia avenir, havia pogut dormir tranquil·la tota la nit i no m'havia despertat ni una sola vegada pensant en tot el que havia passat. Després de fer una mica el ronso al llit, em vaig aixecar i vaig baixar a esmorzar una mica atemorida per la xerrada que havia tingut amb els meus pares la tarda anterior. Quan vaig entrar a la cuina, la Blanca acabava de penjar el telèfon i estava plorant. Em vaig quedar molt parada, ja que la Blanca no plorava així com així, per tant, allò volia dir que havia passat alguna cosa molt greu. Bastant nerviosa li vaig preguntar què havia passat, i abans de contestar-me em va fer seure, cosa que em va fer pensar que el què havia passat també tenia relació amb mi. Quan vam estar assegudes, va començar a explicar: acabava de parlar amb el pare de al Júlia; l'havien atropellat el dia abans quan tornava a casa i estava a l'hospital.
-Quin greu!- vaig dir amb ironia abans que la Blanca acabés.
-Això no és tot!- va dir la meva mare enfadada- està en coma i no saben si se'n sortirà.
Quan vaig sentir aquesta frase, la ràbia que duia a dintre va desaparèixer i em vaig adonar que ara que el desig que havia tingut la tarda anterior es podia complir, ja no volia que ho fes. Em sentia malament amb mi mateixa, com podia desitjar perdre la meva millor amiga? Em vaig arreglar amb un moment i vaig sortir disparada de casa cap a l'hospital. Quan vaig arribar-hi, vaig demanar per la Júlia a recepció i em van dir que es trobava a l'habitació 205 de la segona planta. Me n'hi vaig anar corrents i quan hi vaig arribar vaig veure que hi havia els seus pares al voltant del seu llit. Hi vaig entrar amb silenci i quan la seva mare em va veure em va venir a abraçar. No vaig gosar de preguntar-li si hi havia novetats, ja que la Júlia seguia estirada en aquell llit sense aixecar-se. Quan feia uns minuts que era allà va entrar un metge i va tornar a sortir amb els pares de la meva amiga, ja que segons em va semblar entendre, el metge els volia posar al corrent de l'estat de la Júlia.
Quan em vaig quedar sola, em van venir moltes ganes de plorar, i tot i que vaig intentar evitar-ho, no ho vaig aconseguir i les llàgrimes em van començar a caure galtes avall.
"No te'n pots anar Júlia, encara no et toca; a més, hem de fer les paus, allò d'ahir va ser una tonteria" deien els meus pensaments, " pensa en les vegades que m'has dit que havia de lluitar, com quan et vaig explicar la meva veritable història, vas ser tu la que em va dir que no em deixés envair per allò, que ara tenia una família que m'estimava i que ho farien tot per mi, i que no havia de deixar que el record del fred d'aquell carrer, em fes sentir diferent als altres. Ara et toca a tu lluitar i sortir d'aquest malson" em repetia constantment, però sabia que era gairebé impossible que la Júlia tornés a obrir els ulls.
Llavors van tornar a entrar els seus pares, però a diferència de quan havien marxat, ara la seva mare plorava. Vaig decidir anar-me'n i deixar-los sols. Abans de sortir de l'habitació la seva mare em va dir que em trucaria per posar-me al dia de qualsevol novetat que hi hagués.
Van passar dos dies i la mare de la Júlia no havia dit res. Jo estava molt preocupada i no deixava de donar voltes al que havia passat: no podia ser veritat que el què havia desitjat es complís, aquestes coses a la realitat no passaven, només eren possibles a les pel·lícules; si jo no hagués reaccionat d'aquella manera la Júlia no seria a l'hospital. I com havia deixat que la seva mare m'abracés aquell dia a l'hospital sabent tot això? El meu cap estava ple de preguntes a les que jo no sabia trobar resposta i aquest fet feia que cada vegada em capfiqués més amb tot allò.
Però quan feia tres dies de la visita a l'hospital va sonar el telèfon. El va agafar la meva mare i així que va haver acabat la conversa em va venir a buscar a l'habitació.
-Toc, toc, toc! Què puc passar?- va preguntar la meva mare.
-Sí, és clar- vaig contestar.
Va obrir la porta i va entrar amb un somriure dibuixat a la cara el qual no l'hi havia vist des d'abans de rebre al notícia de la Júlia.
-La Júlia ha sortit del coma!- va dir contenta- m'acaba de trucar la seva mare i m'ha dit que només de despertar-se ha demanat per tu.
-Per mi?- vaig preguntar
I abans que la Blanca em pogués explicar res més em vaig arreglar i vaig sortir cap a l'hospital. Vaig entrar a l'habitació i vaig abraçar la meva amiga. Llavors els seus pares ens van deixar soles.
-Em sap molt greu el que et vaig dir, però és que en aquell moment no controlava les paraules- em va dir molt dèbilment.
-Ja ho sé, tranquil·la. Jo també em vaig passar, ja que quan em vas cridar t'havia d'haver escoltat, però ara ja ha passat i el què importa és que tu t'has recuperat.- vaig dir-li tot agafant-li la mà.
Després d'uns dies més a l'hospital, la Júlia va poder tornar a casa i juntes, vam acabar de passar les vacances tan alegrement com les havíem començat.
Una de les lliçons que he après d'aquell incident, és que per molt enfadat que estiguis amb una persona no pots desitjar mai la mort de ningú, ja que encara que sembla increïble, de vegades aquests desitjos s'acaben complint; són algunes de les moltes sorpreses que ens té guardades la vida.