No fa fred però vola la neu i baixa per la xemeneia, que és com un úter

No fa fred i vola la neu.
No obro el paraigua, sinó que alço el rostre
perque me'l mullis.
T'enyoro com el vi blanc enyora el negre.
Com enyoro el sofà blau, la pluja hortizontal
(vista des del llit, és clar).
Al diari: un bisbe li reclama a un altre
una figurota de marededéu corcada
però el bisbe 1 no li vol donar res al bisbe 2.
No trobo paraules, m'encallo,
no trobo paraules. Si no estimem
no som res,
formiguetes, mosques, papallones efímeres.
Tinc una espelma nova de dos blens
que engoleix la ferum del tabac. No goso
encendre-la, encara:
espero fer-ho en un dia en què hagi fumat molt,
molt més, el rècord de cigarretes.
Els dies s'allarguen. Aquesta nit he somiat
que tu i jo passejàvem per un bulevard de Perpinyà.
Hi havia lluna plena i davant d'un xalet
dels Jardins de Saint Jacques (Avenue Rossette Blanc)
vèiem francesos i franceses celebrant una bacanal.
Després al centre, a la Rue du Paradis,
retrobàvem els anys passats i marxa enrera
en solemne processó invertida.
Una nena magribina de pell d'or vell t'acaronava la cara i deia
"m'agrada la olor que fas".
Llavors m'adono que la nena m'ha robat les paraules.
Les meves paraules flueixen per altres boques,
de nenes i nens.