No és res més que vida

Un relat de: africanoamerica

Què et sembla si m'en vaig quan tinguis pressa i faig veure que no m'adono que estàs a punt de posar-te a plorar? I si et prometo, que encara que mai t'ho diré, m'importes? A la meva manera, des de molt lluny? No puc prendre-m'ho seriosament, l'orgull m'espera impacient a la porta, dóna copets amb les ungles, un dit després de l'altre, per ordre, i les duu llargues. A més va esbufegant per dintre, m'està esperant. T'importa si no et miro als ulls? Sé que els tens verds i bastant grans, però tinc por que em semblin desconeguts...He dit por? Perdó, volia dir...que més dóna, si a partir d'ara seràs ben poc. Mires al sòl, i em retens en la teva abraçada un segon més del que esperava. No sé molt bé qui s'està acomiadant de qui, i la casa...he d'acomiadar-me d'ella també. Acabo de prestar-te un any sencer de la meva vida, pren-lo i tingues moltíssima cura amb ell. A aquesta edat els anys són molt fràgils. Te'l deixo perquè el desis en algun lloc de la casa, ben quiet. No vull que juguis massa amb el meu any-vida, te'l dono perquè el deixis aquí dintre, i que quan vegis que s'apagui, li donis uns manotassos, com quan la tele s'espatlla i algú s'aixeca del sofà per a copejar-la. O si s'ompli de pols la refreguis en el teu dit i la deixis caure a terra. Que algú ho trepitgi, alguna catifa, el ventilador o potser una aspiradora, perquè després torni a aparèixer per art de màgia i ningú es plantegi si és com una planta que creix i creix quan la rega l'absència. M'esperen massa coses, i no em vé de gust que sentis (si és que tens edat per a sentir) que estàs aquí per a cuidar de la meva primera vida. Què fort, t'he dit adéu! Enfi, no ha estat amb molt sentiment ni atenció, però em sembla que m'ho tindràs en consideració. Hi ha moltes coses de les quals no puc parlar, perquè sempre que en parlo o les penso, ho faig dissimulant algun detall, alguna sensació o coseta; guardant-me quelcom, evitant-lo o fent que soni menys important. Així de clar. Fins i tot ho estic fent ara, i em fot reconèixer que no sóc jo qui s'està obrint, que no sóc jo qui està reconeixent que això em preocupa, perquè en tot això hi ha alguna cosa, alguna cosa que ningú reconeix, que és invisible als ulls de la gent que ho veu tot corrent: egoísme. Per la meva banda i pot ser que per la teva també. Egoísme perquè mai acabem de saber si això tindrà una mica de ridícul o rar en nosaltres mateixos. Parlo de tu i de mi com dues persones diferents, no com una sola persona. Em sembla que ho he sentit abans, és quan... penses en algú i no t'agrada fer-ho perquè no pots saber de cap manera si la persona en la qual penses pensa en tu de la mateixa manera, o no ho fa. És per això, un es pot sentir tan i tan estúpid, pensant sol. Però realment estúpid. Així que prefereixes no dir-li a ningú perquè no pots prendre't la llibertat de dir-li a "la persona" que, sigui de la manera que sigui, penses sovint en ella. I és que això, del que duc parlant o intentant referir-me, no té a veure amb res més. I amb no-res més, em refereixo que no té a veure amb cap altra de les milers relacions existents, ni en pel·lícules, ni en llibres ni en el dia a dia. I és per això que no vull parlar massa, perquè no puc parlar d'alguna cosa que ni tan sols accepto, que no estic disposat a reconèixer. Ara ja m'he anat, i tinc incontables coses que no t'he dit. I m'he adonat que aquestes coses no eren importants per a tu (perquè potser no em coneixes, però saps com sóc amb tu) si no per a mi, el que em fa sentir encara més egoísta. Em donen ganes d'inventar-me qualsevol cosa i tornar un moment al portal de casa, per a recordar-te el que has i no has de fer, coses pràctiques i coses que no tenen nom. Però per descomptat no ho faré, no manaré a la merda el meu paper en aquesta obra per només un moment de debilitat, de molesta reflexió. Si estic a punt d'escapar de mi mateix, serà millor que ho faci amb el cap alt, sense remordiments i amb la sensació que tens molt poc que veure en això, però alguna cosa que veure en allò. Desitja'm sort, al cap i a la fi, només és vida.

Comentaris

  • Vida a raig[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-11-2009 | Valoració: 10

    No és res més que vida? És vida en estat pur, bonica!
    Aquest relat és un raig de sentiments, d'emocions, que omple els ulls primer i després el cor de qui ho llegeix!

    He trobat, en la rellegida, recursos molt ben emprats, deixats caure aquí i allà, no sé si del tot conscientment però de forma molt efectiva, que m'han deixat captivada...
    Àfrika, tu saps expressar i fer arribar, la qual cosa no és tan senzilla com sembla!
    T'ofereixo un altre tros de vida d'algúr que també ha viscut, per si t'agrada: Úter de somnis; per anar-hi, només has de clicar damunt les lletres en color.

    Tornaré a llegir-te, no ho dubtis...

    I entretant, t'envio una abraçada vivíssima,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: