Trenca-cors

Un relat de: africanoamerica

Volia lluitar per ella, ho desitjava amb tota la meva ànima. És més, desitjava que se'm presentés la lluita, desitjava la provocació per poder demostrar que nosaltres ens trobàvem molt més amunt que tota la resta. Tenia ganes de demostrar a qui no sapigués, que jo hagués sigut capaç de superar-me per ella. Volia que em posés les coses difícils. Volia competència. I ara sento vertigen. Se m'ha anat de les mans. Completament. He deixat de subjectar-la. L'estimava molt. Em sorprèn que ella fós l'únic ésser humà que no estava al corrent de la notícia. He utilitzat totes les paraules existents, ja no sé quines inventar-me. Ja he desgastat tota la meva maduresa amb ella, tota la meva imaginació, originalitat, esforç, tota jo. Amb ella ja he plorat, he rigut, he crescut. Amb ella m'he conegut. Amb ella he viscut. Amb ella he estimat i he acceptat que ho feia. Amb ella he rectificat, he tornat a començar tantes vegades...A ella és a qui li he escrit totes les cartes. A ella és a qui li he cantat la cançó. A ella és a qui li he demanat el perdó. A ella és a la que he buscat entre desconeguts. En ella és en la que porto pensant durant tot aquest tros de vida. I si em morís, seria en ella en la que estaria pensant en el moment. Ella és la que m'ha fet feliç, la que m'ha revelat el que jo volia. Ella és la que m'ha ferit, la que m'ha importat tant per plorar. Per ella és per qui hauria lluitat, per qui hauria plantat cara a qui calgués. Per ella hauria canviat. Ella és el que mai he entès de mi. Ella és la que va posar ordre en les pàgines desordenades de la meva adolescència. Ella seria la que jo hagués escollit. Ella seria el que jo hagués sigut. De debó que era el que jo volia. Ho juro. Juro cara al cel que si m'hagués deixat, jo hagués sigut feliç amb ella. Juro que si ella m'hagués deixat jo li hauria donat totes les meves imperfeccions per que se les quedés. Juro que somiava que quan no estigués amb mi en tindria ganes. Juro que la meva única ambició era que la seva ambició fos no fer-me mal. Juro que imaginava que em miraria i es preguntaria que és el que ella estava fent malament. Esperava que darrera del meu neguit estigués el seu. Que em mirés i s'adonés de totes les llàgrimes que feien cúa al meu cervell. Esperava que em trobés a faltar, que imaginés què és el que jo estaria fent. Que s'adonaria de com en sóc de fràgil en realitat. Que deixaria de posar-me a prova i que utilitzaria una mica de la força que sé que té. Volia que s'adonés que jo pensava rendir-me, abans de que fós massa tard. Esperava que al llegir això s'adonés de la diferència entre les altres cartes i aquesta: darrera de la repetició de paraules, hi ha la diferència d'intenció. La diferència, directament, és que en les altres cartes jo tenia una intenció, i ara ja no la tinc. He deixat de voler res. Ja no espero res. Tot això em mareja. Em trenca. Fa que tota la resta doni voltes. Fa que no acabi d'estar bé. Però que s'ha oblidat qui sóc? Segueixo sent la mateixa que la va considerar millor amiga, la que va plorar quan li va dir adéu a la porta de casa meva just abans de l'estiu, la que per telèfon li va demanar que no la deixés, a la que li va jurar que l'estimava més que a res. Tinc aquestes imatges guardades perfectament a dins, fins i tot puc visualitzar-la a l'altra banda del telèfon. Se'n recorda? La que mai la va posar en dubte, la que esperava que sapigués que amb ella tot el que dic és veritat. La que segurament va ser la rossa que més cartes a mà li va enviar. I el que em fot és que sap que em digui el que em digui jo la seguiré estimant, sap que posi l'excusa que posi jo seguiré saludant-la de la mateixa manera que sempre perquè alguna cosa ha fet perquè no pugui evitar necessitar-la. Perquè sap perfectament que la meva intenció no era precisament dir-li coses tan maques. Sap que tot i que vulgui dir-li "adéu" acabaré dient-li "si us plau no em deixis". Sap que si es limita a dir "perdó" diré que jo també ho sento. Per això li demano que sigui justa, que jugui net. Que sap perfectament que jo només necessito que em digui UNA sola cosa, d'una sola manera, en un sol moment i en una sola circumstància. Em coneix de sobra per saber què és el que necessito sentir per respirar tranquil·la.
Però també hi ha una altra cosa que hauria de saber. Jo faré un esforç per no tornar a caure-hi. No estaré esperant a que vingui i em digui el que m'hagi de dir perquè tot torni a anar bé. Jo ja no vull que això passi. No vull que això es repeteixi. No vull tornar al mateix lloc que abans. No vull anar a casa seva i dir "Quan de temps", no vull saludar-la amb la mà com si ens acabéssim de conèixer, com si no signifiqués massa per a mi. No vull que un dia ens trobem per casualitat i la saludi per educació. No vull que m'abraci i sentir que ho fa per no sentir-se culpable. Abans prefereixo morir-me. De debó, abans que això, res. M'ho dic ara: o com érem abans -ja sap a quan em refereixo- o no som res. Suposo que s'haurà adonat, que com abans, no ho podrem tornar a ser mai. Ens queda la segona opció. Ens hem equivocat, sí, i diuen que està bé rectificar. Però de l'error no en trec força... estic malmesa, adolorida, cansada de tant equivocar-me.Si no t'havies adonat de la importància que per a mi tenia, espero que ho hagis fet ara. No pateixis que no has fet res malament. Però tampoc és que jo esperés massa. Estic conveçuda que tot el que jo he esperat, tu m'ho podries haver donat, ets la persona més capaç que he conegut. I la única.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: