Dona de poques paraules.

Un relat de: africanoamerica

Sóc jo la següent? Ja era hora fill meu, que aquí la senyoreta del costat es pensa que per cara bonica pot colar-se de les persones d'edat. És clar, si no tenen respecte pels pares, tampoc en tindran pels desconeguts, no? Indignant, és indignant.
Nena, vés al pis d'adalt a agafar lloc que la iaia ara ve. Sí, filla sí, que encara me'n recordo, que les coses no se m'obliden amb tanta facilitat! I vés amb compte, que aquí hi ha més gent que en una manifestació...
Escolti'm,no tindria una mena de carta que no estigués a tanta alçada? Des d'aquí a baix no veig un pebrot, xicot. Un així, petitet, per poder veure'l. No? I quina mena de lloc és aquest on has d'estar-te trencant el coll per poder veure que vols menjar? Avia'm: -a una dona de la fila del costat -Perdoni, mossa, que posa a la dreta? Extremaño, diu? I és bo? -torna al dependent- Oh, i és clar que no ho sap, vostè la vist quina cara que té de passar gana? Hauríem de fer com al Marroc, on les dones grasses són les que tenen mig poble al darrera. Ara per ara la gent té uns gustos que mare meva! Ha vist vostè els joves aquells que es posen asseguts davant el centre comercial? No els hi fa vergonya seure allà enmig, com gats. Un dia els hi posaré una moneda a la mà, a veure que em diuen els espavilats! I amb aquells cabells i aquells ulls de fantasma. Si fos els pares d'aquells joves ja els hi diria jo quatre coses: En primer lloc, que al carrer es surt com a persones normals, i no com a captaires, que sembla que a casa seva no els hi comprin roba. I en segon lloc, que si els bancs estan ocupats, a caseta hi falta gent! Després arriben tots a casa amb els pantalons plens de xiclets i sabeu a qui li toca netejar-los? A la pobra mare, que sembla que no tingui prou amb arribar a les tantes després d'un llarg dia de treball. Si fossin els meus fills els hi diria que només els indis es pinten la cara i ,com que, aquí no som indis, que ja poden anar ven nets, que no els hi farà pas mal. Després, amb trenta anys aniran tots amb bosses als ulls i arrugats com panses i diran "Això és per culpa de la meva ignorància als 15 anys". I dic 15 anys perquè si, si. Aquells nanos amb cigarros a les mans i faldilles que semblen guants no són més que marrecs que els hi agrada jugar a ser adults. Per l'amor de Déu! I aquesta generació ens donarà a tots de menjar! Ha vist vostè quin problema? Ja els hi donaria jo una mica de disciplina, modals i... i faldilles, els hi donaria. Cregui'm, que, així com em veu, amb cara de llepar-me el dit, he educat a 5 fills i 8 néts que han sortit perfectes com no n'hi ha últimament, tot i que no ha sigut pas fàcil.
Oh, perdoni, que li deia? Ah si, l'Extremaño. És bo? Quina pregunta, per l'amor de Déu! Vostè no em dirà pas: "Ui no, vagin-se'n corrents bona dona, vagin-se'n a un lloc que estigui a la seva altura i no a un lloc podrit com aquest, plé de bojos que tenen entre mans entrepans fets gairebé de xiclet i es pensen que mengen un producte nutritiu i sa. És mentida, no som més que mentiders que volem que es gasti els seus valuosos diners en porqueries. Vagin-se'n i no deixi que la seva néta, que es troba a la flor de la vida, hagi de tastar tal vergonya. FUGI, BONA DONA, FUGI!" I no m'ho dirà perquè, sembla mentida però vol mantindre el seu treball... Està estudiant? Ja m'ho pensava, un noi tant jove...És clar, que, amb el salari mínim, jo preferiria viure amb els parents que no pas treballar en un espai similar a aquest. Però no es preocupi, faci el que hagi de fer que jo no dic res.
Que què demano? Fill meu, al llarg de la meva vida he demanat poques coses, i ara tinc just el que necessito, ni més ni menys. Ho veu? Aquest és el secret per a la felicitat. No demanis molt, noi, demana poc i se't donarà. Jo sempre he aspirat a allò just i fixat-hi, sóc una dona sana ,ben feta i equilibrada, com cal. Fes-me cas o acabaràs vivint en un món imaginari, nen. En canvi la meva néta, sempre demanant, sempre demanant. Què si allò, que si això, que si allò altre, que si no vull, que si ara si que vull...Els nens són així. I més i més i més, i una acaba amb el cap més inflat que en Micky Mouse. Ho veu? Aquest matí la nena m'ha estat donant la tabarra en venir aquí. I vinga a dir que si les seves amigues hi anaven, que si era un lloc divertit, que si jo m'havia de modernitzar una mica i que si mai fèiem el que ella volia. "Modernitzar-me jo?", li he dit, "Tens sort de tenir-me a mi d'àvia, que la Concepció cada vegada que veu la televisió de color li agafa un espant que la deixa lela." I ara resulta que sóc jo la que no s'adapta! I que no fem el que ella vol? Em va dir "Àvia, t'hauries d'apuntar amb mi a fer ball del ventre." I ja em veu a mi, els dimarts anant a ensenyar els malucs amb un grup de noietes amb cames com paraigües. D'acord, jo no sabré moure'm com una sirena però avia'm qui sap més de cuina, avia'm! Si, si, no és per res però sóc una cuinera com de les que no hi queden. I fixi's quina desgràcia la meva, que la nena, tot i tenir una àvia amb aquests dots culinaris prefereix anar a prendre's un entrepà. Què hi farem, no es conformen amb res. Quan era jove em donaven una piruleta i ja estava donant bots d'alegria. I quan arribava a casa el pare m'aixecava d'una revolada per preguntar-li com li havia anat el dia. Ara els nens els hi dones una piruleta i et pregunten quan els hi compraràs el poni, i has d'entrar amb un megàfon perquè s'adonin que ets a casa.
Escolta, posa-me'n dos d'aquests entrepans. Són calents oi? Només faltaria, amb la barbaritat que et cobren. O us penseu que plouen diners o això a casa meva en diem robatori. I ja sé que vostè no en té la culpa, nano, vostè està aquí per portar vestidets de pingüí i cridar: "Una de patates, 6 d'extremaños i dues Fantes!" Parlant de Fantes, posi-me'n dues, també. A la nena li posa la més gran i a mi, amb un dels petits en tinc prou,sí. Que si no després hauré d'utilitzar els serveis, i veient com està el terra prefereixo no veure com estan les tasses de vàter. Tant coloret groc i tants dibuixets i gelats però no se'ls hi passa pel cap que un pot agafar una infecció per culpa de l'escassetat d'higiene.
Si vull menú,diu? Perdoni però no l'entenc, a mi m'ha dit la nena que volia patates. Jo no en vull però gràcies per preguntar, mosso... Fa vostè mala cara, és troba bé? La meva mare (que en pau descansi)em deia que si es cuina amb ganes, cor, amor i predisposició, el menjar surt molt més bo. I, em sembla que si ha de cuinar vostè amb aquesta cara ens sortirà un entrepà bastant deficient.
Què hi ha molta cua diu? És clar, aquí, si no ets jove i tens un somriure que fa sonar les campanes se't treuen ràpid d'assobre. Imagini's que jo fos un gripau, i que, al petonejar-me em convertís en la Penélope aquella... Llavors ja no hi hauria tanta cua,oi? Llavors ja m'escoltaria fins que em quedés afònica,oi? Es pensa que no m'adono de res o què? He estat casada gairebé mig segle i em sé tots els vostres trucs. Sé més sobre el sexe masculí que la ciència! I vostè em ve aquí dient "Hi ha cua, hi ha cua. Vol menú, vol menú? Que desitja , que desitja?" i es pensa que amb això em demostrarà alguna cosa que no sé! Doncs fixi's que me les sé totes, chato.
Perdoni, ha de saber que jo sóc una dona respectable, i que no perd els estreps tant fàcilment. Ja veu, no hem començat amb bon peu, senyoret...Rrr...Ho sento però no veig el que posa al cartellet. Va, li direm Robert. Com està Robert? Se li presenta bé el dia? Oh, ja ho crec, ple d'emocions i misteris per resoldre, estic segura. Home, que més es pot esperar treballant en un lloc com aquest, no?! Vinga, Robert, no em miri amb aquesta cara, només feia broma. Ha de saber que tinc un sentit de l'humor molt treballat...Roger, diu? Jo crec que li queda millor Robert. Vostè té mans de pianista, Robert. Espero que se les netegi abans de tocar-lo, nano. L'harmònica diu? És clar, ja entenc perquè és aquí. Els pianistes es guanyen molt millor la vida que els... en fi, no sé com es diuen els que toquen l'harmònica.
Al menú aquest, hi entren també els pollastres aquests de tamany petit? Mcquè? Mcnuggets no, pollastre. No, no, no em vingui amb coses rares, que l'anglès no l'entenc. POLLASTRE. No intenti persuadir-me senyoret! No vull res que no sigui pollastre, home! Ah, que és el mateix. És riu de mi, Robert? I és sent millor interiorment al riure's d'una persona d'edat madura com jo? Oh, i després us reunireu tots els pingüinets i direu "Jijiji, m'he rigut de la velleta jijiji". Què estava tossint diu? Ah, entenc. Doncs sigui educat i tapi's la boca quan tingui menjar davant. I quan dic menjar em refereixo als entrepans, no a mi.
Divuit amb trenta-cinc? Apa, jo parlant-li de la meva vida i ell demanant-me diners. Tingui, un de vint, a veure com portem les mates. Em pot donar dues palletes? A la nena la verda, si us plau. N'agafo dos més de tovallons. Oh, la nena m'ha fet un perduda. Haurà de disculpar-me, la nena té gana, i quan la nena té gana ¡Que el món pari quan la nena té gana!. Sap? És vostè una mica estrany, Robert. Potser algun dia ens tornarem a veure i ja no anirà vestit d'animaló. Passi-ho bé i bon dia; sento no poder parlar una estoneta.

Comentaris

  • Ironia a raig[Ofensiu]
    Unaquimera | 12-10-2009 | Valoració: 10

    De poques paraules, dius? jajaja, quina ironia!
    La lectura d'aquest monòleg m'ha deixat esgotada... i tota enriallada, jajajajaja!

    Un relat molt divertit i molt sucós, ben escrit i molt ben conduit fins al final: enhorabona, Àfrica!

    M'ha encantat descobrir-te com autora, i després de la lectura d'avui tornaré a passar pel teu espai... no et fa res, oi?

    Si és així, només m'acomiado fins aviat! Entre tant, però, t'envio una abraçada llarga i un somriure ample... no cal més paraules, a que no?
    Unaquimera