La pedra.

Estic ajaguda a la pedra. Es troba a la part més elevada del lloc. Porto una jaqueta però tot i això no puc evitar tremolar. Una mica. Aquí adalt fa una mica de fred quan es de nit, i més pel fet de que no hi ha ni una sola llum.

Tinc la lluna al darrera. És l'únic petit inconvenient d'aquest lloc, recordo altres vegades d'haver pujat més d'hora, provant de veure l'anada del Sol, que haviem de girar el cap i un arbre ens tapava la meitat. Però la vista de cara és més maca que qualsevol cel. Es veu el poble, petit i iluminat. Té aquesta llum taronja, que embruixa i enamora. Petites llums que fan que sembli estar més allunyat. És com un quadre, com si estigués dibuixat enmig del cel. És majestuós. O potser és que quan estàs trista les coses semblen més boniques. En aquest lloc tens la sensació d'estar completament sola en tot el món. Com si hi hagués hagut una exterminació total i fóssis l'únic ésser viu en tota la Terra, tot està destruit i tu caminant entre les runes. I no sé perquè, aquí, aquesta, no és una sensació dolenta.
Aquesta nit és diferent a totes les altres vegades que he pujat. Recordo haver vingut amb els nois, recollint mores al camí, i arribar i posar-nos dempeus a la roca , amb els braços oberts totalment, el vent contra les cares, ells sense samarreta i dient que es senten els reis del món.

Aquesta nit, estic asseguda, en silenci, jugant amb una pedra a la mà i agafant aire molt sonorament, com si intentés tranquil·litzar-me. Tot ha passat, ja he marxat, estic a casa, estic sola, dolguda, però a casa. La nit d'ahir va ser la pitjor de la meva vida, un malson. Però ja torno a ser a casa. No esperaba tornar tan d'hora. Aquest matí, després d'haver intentat dormir durant tota la nit, he trucat a la mare i li he dit que necessitava tornar a casa. He fet la maleta sense despertar-les i he marxat. La casa, la mare, el poble…tot segueix igual i jo he canviat del tot. En una sola nit, sóc una persona diferent. El pit em crema al respirar. Sempre he sigut una exagerada, o això em diuen, però aquesta vegada tot el meu món ha caigut a terra.

Al arribar i sortir del cotxe ha sigut com si les parets m'abracéssin, com si em diguéssin ‘passa, benvinguda'. Tota jo està en silenci. M'agradaria agafar algú del braç, dir-li que siusplau vingui a donar una volta amb mi, que he d'explicar-li una cosa important, és urgent, que l'única cosa que ha de fer és escoltar-me. I seure en algun lloc tranquil. Deixar anar-ho tot. Plorar fins a rebentar, quedar-me sense aire i amb mal de cap i que m'abracin. Siusplau. Dir-ho tot. Dir que em vull morir i que em diguin, no, no t'has de morir. Dir que no em queda res i que em diguin, que sí, que sí que em queda alguna cosa. Jo sóc d'aquesta manera, jo necessito dir les coses en veu alta per que surtin, si no es queden adins com un tap, i fan crostra i no es desinfecten mai.

Quan he arribat, els nois se m'han emportat a casa del Ricard. Em coneixen i saben que m'habia passat alguna cosa grossa. Ens hem assegut tots a la taula del menjador i menjant madalenes, m'han començat a fer les preguntes. Els hi he dit que estava malalta i que he hagut de marxar. No s'ho han cregut. M'han dit que confiés en ells, que ells només volien que jo estigués bé, que la resta els era igual, m'han dit que em volien ajudar i que els deixés. I jo volia fer-ho, però els he dit que no podia. Que això no només tenia a veure amb mi,al contrari, i que els hi devia a elles, almenys, el no dir res. Llavors m'han dit, que si elles eren la causa de que jo estigués tan trista, no els hi devia absolutament res d'ara en endavant. I el Jordi ha posat la cançó ‘The funeral, Band of horses', m'ha dit que m'imaginés entrant al cel, i a tothom mirant-me i aplaudint, i jo m'he posat a plorar davant seu per primera vegada.

I porto tot el dia així, morint-me de ràbia per no poder-me treure les seves cares del cap ni durant un segon. Morint-me de ràbia per que m'importi pensar en com s'estaran divertint, de ho poc conscients que són de la meva tristesa. Sentint-me estúpidament malament pensant en que potser els he fet passar vergonya, com si hagués obert la porta d'un lavabo i m'hagués trobat a algú en pilotes. Sí, és estrany però penso en això. Descobrint, i sorprenent-me de ho profundament que puc arribar a sentir una cosa, no ho sabia que era capaç de sentir tan endins. Odiant-me per estimar-les.