A la tele no donaven res.

Un relat de: africanoamerica

A la tele no donaven res. O potser sí, però la casa era tan buida i ella tan trista que tot i que hagués sortit alguna pel·lícula bona ni s'hauria adonat. Tenia els cinc sentits concentrats en el telèfon situat a la seva dreta. Ella no trucaria avui. Millor dit, no trucaria ni avui, ni demà ni en molt temps. La droga se l'havia endut de casa. Y s'havia pres el seu temps...Dia a dia l'anava allunyant més del sofà gran y apropant-la més a la porta.
No s'havia adonat mai del tamany d'aquell sofà, ni de com de vella estava ella. Notaba com anava enfonsant-se en ell, com el sofà l'agafava en una abraçada fosca, recordant-li tot el que no va fer quan podia haver fet. Si almenys Rubén seguís viu...Estarien els dos al sofà gran, agafats de la mà amb les celles arrugades, i segurament ell s'hauria aixecat, hauria agafat la jaqueta amb brusquedat i hauria marxat per la porta a buscar la seva nena sense dir res. En canvi ella s'havia posat la bata de dormir, havia agafat el mando, assegut al sofà petit, i menjava caramels de cafè mentre feia zapping.
Llavors , entre núvols de retrets, d'angoixes, pensant a qui hauria de trucar per parlar-ne, apareix una imatge al cap de la velleta. Era un record antic, pintat de blanc i negre. Recorda aquell juliol del 69. La nena tenia uns sis anys i estava entusiasmada amb la piscina que havia descobert al poble. S'aixecava cada dia a les set del matí i obria les finestres per que semblés que era el sol qui despertava al papa i la mama. I se la trobaven allà, asseguda al sofà petit, amb banyador i tovallola i replicant que ja havia esmorzat, que per ella podien marxar. Un cop a la piscina, l'actual velleta llegía l' "Hola" mentre Rubén anava a la barra a per unes clares. La nena s'apropava empapada a la seva mare i li deia:
-Mama, mama! Jo vaig veure que m'ofego i tu et tires i em salves, vale?
-No diguis tonteríes. Posa't els manguitos abans d'anar a la gran.
I si es posava insistent, li deia que li digués al seu pare que jugués amb ella, que la seva mama estava fent una cosa de grans.
I va tornar al sofà, d'esquenes a la porta per la que la seva filla acabava de marxar sense demanar-li que la salvés de res.

Comentaris

  • Res...[Ofensiu]
    Naiade | 15-04-2010

    Una historia trista, i per desgracia molt corrent. Has descrit amb saviesa, el rerefons d'un problema, que si ho mirem bé, ja va començar molts anys enrere. El passotisme d'una dona insegura, covarda i egoista, no ha canviat gens a lo llarg de la seva vida, i ara vella i sola, es compadeix, però tampoc no fa res.
    Espero tornar-te a llegir ben aviat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: