Ningú excepte jo

Ja portava quatre whiskys, em sabia de memòria com estaven col·locats els alcohols en aquella prestatgeria, primer les ginebres, després els licors…De vegades m'entretenia a llegir les etiquetes, però la poca il·luminació que feia d'aquell local un lloc lúgubre i tenebrós m'ho impedia. Em marejava, el cap em girava veloçment, no distingia amb claredat els sorolls ni les pudors ni tan sols els colors, m'arribaven de lluny rialles d'homes que bevien cervesa i fumaven desesperadament mentre jugaven la mateixa partida monòtona de dòmino de cada dia . Jo mai havia volgut assemblar-me, però estava tan cansat com ells de la meva penosa vida, de l'empresa que cada vegada s'ensorrava més, de la gent que sentia compassió per mi, que m'ofegava i amb les seves lamentacions em feia apropar-me cada cop més al gran abisme que em separava d'Ella. Estava cansat de recordar el seu tacte a cada segon , la seva mà sobre el meu pit... A escassos cinc metres de mi hi havia una dona, l'única de tot el bar, els homes la miraven de reüll. Era pèl-roja amb els cabells despentinats, greixosos i arrissats, tenia més d'una quarantena de mal viscuts anys.
La meva Elsa no era així, el seu record fa anys que no em deixa dormir. Recordava quan es pentinava els cabells nua davant del mirall. Jo me la mirava, sabia que m'agradava, observava com li queia, un a un, cada cabell sobre les seves espatlles. El mirall em mostrava el reflex d'aquells ulls, que amb il·lusió em deien bona nit. Aquella cara, que sense proposar-s'ho, em feia desitjar els meus somnis més ocults. El seu coll, un coll blanc com la mort, preciós, sublim, un coll per besar, per plorar, un coll per desitjar. Reposant tendrament sobre un cos pur, uns braços que em desvivia per acariciar, unes mans sensibles i suaus, que convertien en meravellós tot allò que tocaven. Em passava hores resseguint les seves corbes mentalment, esbossant els seus pits en la immensitat del meu cap. No aconseguia oblidar els seus malucs que em cridaven, ni les seves cames esveltes submergides en la més profunda bellesa. Llavors des del mirall, em mirava picarescament i em somreia.
No podia apartar els ulls d'aquella dona del bar, marcada fortament per l'edat, com deixaven veure les arrugues que s'amagaven entre els dits i el cigar que fumava apassionadament. Deixant només uns instants entre calada i calada, sentia com es colava la pudor del tabac dins meu, semblava nerviosa, era una filla de la nit, embruixada per la foscor. Se'm fa difícil descriure-la, no existeixen paraules amb les quals es pugui expressar l'agonia que sentia envers aquella misteriosa dama. Tot i així , no podia apartar la meva penetrant mirada. Uns pits voluminosos, tapats per poca tela a causa de l'escot vermell dibuixat sobre la seva pell. Un tros de roba quasi invisible cobria les molsudes cames abruptes. No aconsegueixo endevinar perquè aquell cos fet malbé, i desgastat a causa dels dies i els anys em resultava horriblement atractiu. Els seus malucs, combinats amb les seves arrugues i sobretot amb els grans pits, provocaven en mi una amarga sensació d'atracció, potser era només l'alcohol, potser no era res en concret, potser era tot en conjunt, no era com l'Elsa. Aquella dona formava part del meu nou món d'obscuritat. I sabia del cert que només era necessitat. Es va adonar que la mirava i desafiadorament fità els seus ulls en mi, balbucejant paraules inintel·ligibles.
Em marejava, tot semblava canviar de mida, desdibuixar-se i deixar de tenir forma, se'm barrejaven les perspectives. Però la desafortunada sort em va trair en aquell precís instant, des de la cadira on jo era, vaig poder-me fixar com ella negava tots els meus pensaments. Ella venia el seu cos a un desconegut, a un simple vagabund a canvi del que en aquell moment em va semblar el més repugnant del món, a canvi de diners. La meva Elsa no era així, ella només era meva, tan sols jo podia gaudir del seu fantàstic cos, ningú excepte jo podia recórrer la seva silueta amb els dits, detenint-me a cada petit detall, ningú excepte jo podia somriure admirant aquella íntima imatge...Ningú excepte jo.
Jo no formava part de tot aquell ocult món, hi havia una distància abismal. Cada cop m'odiava més, em menyspreava més...Vaig decidir aixecar-me i sortir, esborrar de la meva memòria els mísers records que estaven clavats en el més profund de la meva ànima, la melancolia que em feia esclau de la més amarga desesperació.
Una mirada se'm clavava a la nuca, girant-me ràpidament vaig endevinar el terrible però preciós somriure d'aquella dona , ara ja tan aliena a mi, la vaig odiar profundament. La meva Elsa no podia somriure des de feia un any, no podia veure el seus carnosos i lluents llavis que em feien perdre'm entre els secrets de la seva boca.
Caminava corrents, com si així fos més fàcil desaparèixer, com si així pogués sentir una guspira d'aquell foc que abans cremava tan fortament. Com si tots els problemes quedessin enrere, allà on havia deixat el bar. Quasi no podia moure'm en línia recta, trontollava, em maleïa, no podia tornar a provar ni una gota d'aquell líquid que em feia embogir. Volia posar fi a tot, llavors em retrobaria a l'Elsa i em besaria. Oblidaria els pensaments que em torturaven que em consumien cada dia una mica més. I només llavors jo...seria feliç.
Per fi vaig arribar a la meva solitària i fosca llar, la coneixia tant bé...cada estància m'evocava una multitud de sensacions que sabia que ja no tornaria a sentir. A la taula de l'escriptori hi lluïa una navalla. Amb fermesa la vaig agafar, només llavors seria feliç, ningú excepte jo seria feliç. Ho faria per Ella. A deu centímetres del meu coll, la navalla que apuntava al que seria els meus últims instants, de tristesa. A cinc centímetres, sentia la seva veu, em cridava, em demanava que anés am Ella. A dos centímetres volia que l'anés a buscar. La navalla estava esperant lúltim fred moviment, ho faria per ella, perquè estava embriagat d'amor. Les ombres creixien en la foscor, els sons ja indesxifrables de la seva veu em colpejaven el cervell, tot se'm tornava borrós, no distingia cap silueta...
Ja no recordo res més. Tan sols sé que a l'albada del dia següent vaig despertar-me, acompanyat per la meva desgràcia, la meva covardia i amb el record més present que mai de la seva mà sobre el meu pit, de la meva perfecte i sublim Elsa.