Nina

I per cert, visca el Cola-Cao que conforta en tants moments.
L'excés de ganes de viure mai no és excés. Tà bé el que he llegit fins ara. M'hi trobo.

i la tendresa que es desprèn de la teva ploma endolceix l'ànima.
Fas fàcil el camí i amb el final, deixes lànguid el somriure.
Preciós, jordi!!!

M'has deixat parada. Quin poema més preciós!

En cada vers t'entregues tot. És ple de dolçor, d'un sentiment noble amb ganes d'entregar-se.
Les paraules totes deixen anar un aroma de sentiment absolut. El donar-ho tot, el cercar només la felicitat de l'altre.

M'agrada moltíssim l'element quotidià que inclous

"Pensaré només en tu, posaré barricades
al desig qualsevol d'una altra, et recorreré fins adonar-me
que te'm fas repetitiva, i a l'alba
tindràs l'esmorzar per despertar-te."

amb això, trenques l'aire de immortalitat que envolta el poema. No, no m'explico bé. La persona a qui parles, als meus ulls, acaba adquirint un aire de deesa, de persona a qui tens en un altar, a qui li dedicaries la vida si cal, i aquest vers, on dius això de l'esmorzar mostra una senzillesa, apropa l'ideal a la qualitat d'humà. Ai, tinc coses al cap i no les sé explicar.

I finalment, la darrra estrofa és tota una sorpresa!

No cal que et digui que m'ha semblat un poema preciós, i que mereix un barret per vós, ple de mirades desconegudes que esperen ser interrogades.

Una abraçada.

Salz.