Natura empàtica

Un poema que és potent i a la vegada trist perquè plora el bosc, perquè el cremen sense remei.
Molt bo i amb molta decisió espontània.
Abraçades.
Que passes un bon estiu...

Gràcies, a Idò, Fidel i Prou bé, els vostres comentaris, també m'ajuden a seguir amb seguretat.

Gràcies, Atlantis pels teus ànims. Sí, continuaré dient coses..., segur, a la meva manera.
Llegint els teus relats i d’altres, em veig reflectida en l’esperit que ens fa a tots escriure, unes ganes que ens venen de dins, jo diria de l’ànima, en el meu cas.

Tots sentim una mica de vergonya la primera vegada que mostrem el què escrivim. Però t'animo a fer-ho, a llegir altres relats i a llegir també els comentaris d'altres.Tens coses a dir: digues-les!

Algú va dir : Escriure no és una teràpia, però ajuda a viure. Doncs això.

M’agrada molt la personificació que fas del bosc, que plora, es lamenta, tremola...pel foc, però potser també per la sequera, pel fred, la solitud i que puguis identificar-te amb ell.

Gràcies per passar pel meu poema i parar-te a comentar.

Potents imatges d'un crit en el bosc, del lament de la natura. Ella també sent, no en tinc cap dubte.

Quin poema tan sentit de la desgràcia dels focs.! Amb total cordialitat