NADAL, LA GRAN CLOSCA DE L'OU

Me l’he trobat davant d’aquell immens aparador. Està sol, mirant la gent que passa. —Què, decidint que vols comprar?— La pregunta és irònica perquè sé que ell odia anar de compres, sobretot en aquesta època de l’any. La seva cara de pomes agres indica que no és allà per pròpia voluntat, sinó per imperatiu familiar. —No, de cap manera. Estic esperant que surtin la dona i les filles que fa estona que són a dins a mirar no se què. Santa paciència!— Paciència, sí, però santa, res de res, perquè els dimonis de la impaciència se’l cruspeixen viu.

Malgrat no sentir nostàlgia dels Nadals de la seva infantesa, detesta el caire mercantilista i el desori dels actuals. —Ho veus, tot i que encara falta més d’una setmana per Nadal, ja fa dies que s’ha engegat l’engranatge comercial. Tenim frenesí per comprar, el que sigui, i la dèria de fer regals a tot déu. És per això, per captar la nostra atenció, que els comerços llueixen llampants aparadors i els departaments de màrqueting de les empreses ens sepulten sota allaus d’anuncis o espots publicitaris.— Calla uns instants i continua parlant... —I els carrers principals s’engalanen amb decoratives il·luminacions, els arbres estan guarnits amb llumetes de colors intermitents i altaveus estridents fan sonar les cançonetes de sempre, que martellegen sense parar la nostra oïda. I desitgem a tothom, per pura inèrcia, un bon Nadal o unes bones festes. És així, oi?—

—Potser que no ens agradi, però és així.— Amb un posat seriós i reflexiu, m’ha dit...—M’imagino el Nadal com un ou del que únicament en veiem la part externa, la gran closca que només ens mostra l’aspecte superficial, material, artificial i distorsionat del Nadal. És la gran closca que ens impedeix l’accés al seu interior on hi ha el rovell que és l’autèntic esperit, l’essència, la raó d’aquesta celebració del Nadal amb el missatge de pau als homes de bona voluntat.—

M’ha semblat encertada la metàfora. —I no trobarem pas l’autèntic esperit de Nadal en la gatzara, en les festes, en les celebracions banals, en els àpats suculents, en els regals obligats, en les compres compulsives o en els bons desitjos rutinaris. Ni, fins i tot, posant un pessebre només decoratiu o un avet amb llums, serrells i boles. Tot això forma la closca; és, de fet, la closca. Només trencant-la podrem fruir, si volem, del real i veritable esperit de Nadal.—

La seva dona i les filles sortien del centre comercial amb tantes bosses que faltaven mans per dur-les. Les ha vist, m’ha mirat i amb un posat d’abatiment m’ha dit.. —Així és com nosaltres també contribuïm a engruixir la gran closca, no pas a trencar-la.— Ens hem acomiadat desitjant-nos un bon Nadal! La metàfora del Nadal, la gran closca de l’ou. Hauríem de fer alguna cosa per trencar-la, abans no desaparegui del tot el veritable sentit del Nadal...