Monòleg desesperat

amb un final genial!!
una abraçadota
joan

Un relat realista, evidentment; no pesimista per força.
Hi ha alguns conceptes que resulten difícils de combinar, com ara Realisme i Optimisme, ja que en alguns moments pot semblar que informar-se sigui sinònim de desesperar-se o que Coneixement equival a Pessimisme... però crec, sincerament, que no té sentit ser optimista a costa de no ser conscient de la realitat, girar-li l'esquena o no assabentar-se de fets reals.

Informació i Esperança no tenen perquè ser termes oposats, obligatòriament: poden constituir una parella ben avinguda, tot depèn de qui els acull i com s'interpreten.

Diuen que "no hi ha dos sense un tercer", així que t'ofereixo unes
Parelles difícils per completar la trilogia.

I una abraçada triple,
Unaquimera

demana auxili plorant i sentint-se defallit: després del cop fort que representa sortir del cau matern, encara la realitat que l'envolta serà més terrible... Relat colpidor i aclaparador: realisme i dolor existencial. Et seguiré llegint.

Distingueixo i amb molta cura, el comentari opinable de la crítica.
Criticar no em sento capaç ni és cap pretensió.
Sols volia fer un comentari, a prop de la realitat, la teva i d'altres.

Jo no sóc ni optimista ni pessimista, sóc realista, i em fixo en aquelles coses de la nostra societat que m'agradaria canviar. En aquest relat intento posar-me en la situació d'un ésser desvalgut, que no entén res de res, que es troba en una situació tant deplorable, i no entenc com ningú pot obviar aquestes situacions, que són reals, que no són inventades. Per tant no entenc la teva crítica? crec que no has entès l'objectiu del meu relat. És clar que dins de la societat hi ha persones com ttu que ajuden als altres desinteressadament, però una cosa no treu l'altra
Una salutació
Cendra de flor

Ho he rumiat molt abans de fer un comentari.
El teu relat és fons i forma.
Forma guai. Fons... com tu mateix escrius...mancat d'esperança.
I discrepo. Doncs crec en l'esperança. No com una pastilla. Crec en l'esperança com la capacitat de reacció davant quelcom.

d´un nadó. Un raig de sol que sempre hauria de ser acollit amb immensa alegria, tant si ha estat engendrat amb amor, com si ha estat concebut involuntàriament.

Has sabut descriure amb molt d´encert el sentiment que ell hauria expressat si li hagués estat possible de fer-ho.

Enhorabona!

Un relat dur i colpidor en què podem sentir el monòleg de la víctima indefensa, cruelment abandonada.

De tant en tant, sento o llegeixo notícies semblants a aquesta, és clar, i em fan mal endins.
De vegades, la situació violenta afecta a alguna altra franja de població, com per exemple dones adultes: sempre fa patir un fet d'aquesta mena, ja que qualsevol pèrdua genera sofriment per raons d'empatia humana; quan les víctimes són infants, però, sembla més fonda la pena, el dolor, la ràbia.
Les criatures són més febles en qualsevol circumstància de risc, de malaltia, d'abús, d'infàmia, d'injustícia, de desprotecció, de violència o desamor... ells tan innocents i vulnerables!
Tu ho has reflectit perfectament! Si vols llegir un altre relat sobre el tema, et recomano En paral·lel, que penso que pot agradar-te.

Espero poder llegir nous i interessants relats teus... tens intenció de publicar-ne més? Si la resposta és afirmativa, em donaràs una alegria gran!

T'envio una abraçada confiant que no serà la darrera,
Unaquimera

És molt difícil explicar el sofriment d'un nadó, en els últims moments, sentiments d'impotència davant la barbàrie i de la inujusticia.