Misèria i companyia

Un relat de: franz appa

La vaig veure escopir sobre la tomba. Deliberadament i, si no ostensiblement, tampoc de manera amagada ni furtiva.
Jo m'havia fixat bé en la noia, la dona, tibada però no alta, més aviat menuda, si bé no aparentment fràgil. Ni negra ni blanca, vestida amb adusta elegància, i el cabell llarg i rinxolat deixat anar com una cascada vigorosa sobre el coll de pell falsa de la jaqueta. S'havia unit a la comitiva escassa que havia acompanyat el fèretre fins a la sepultura, s'havia mantingut una mica endarrerida, i jo m'havia tombat unes quantes vegades a mirar-la, mentre intentava desfer-me de la murga inacabable del Sammy De Lay, el corresponsal d'agències.
La cerimònia ara havia estat expeditiva i eixuta, els empleats de la funerària, uns pocs parents indeterminats, algun representant municipal i alguns membres de les associacions culturals més prominents, a més de Sammy i de mi, havíem desfilat fins a la tomba, per les senderes plàcides del cementiri, vigilant de no trepitjar els xolls que la pluja forta de tota la nit havia deixat pertot. Finalment, el dia s'havia obert i lluïa un sol tímid entre núvols mansos mentre feien lliscar el taüt pel forat, a un racó ja atapeït de làpides no especialment notables.
-No és el lloc que es diria que mereix un fill il·lustre de la ciutat -deia el pesat del Sammy sense gaire protocol, de manera que tothom el podia sentir-. El que passa és que tota aquesta gent que allà dalt deia admirar-lo tant no ha esquitxat la mosca més que per un ram de flors.
"Allà dalt" volia dir la funerària, on s'havia efectuat la breu cerimònia civil presidida pel governador i per l'alcalde, i on sí havia hagut molta concurrència, flaixos i cops de colze. Els rams de flors ara envaïen el terra que a poc a poc havien abocat al forat, sense encara tapar-lo, i desbordaven el seu breu recinte, escampant-se sense pudor per les tombes veïnes.
La dona s'hi havia quedat, ferma i quasi immòbil, quan tots reculàvem ja, i ja lliure del Sammy vaig girar-me cap a ella, quan vaig notar que s'apropava a la tomba. Just vaig tenir el temps de veure-la escopir. Ho va fer amb rapidesa, i crec que només jo em vaig adonar. Juraria, tot i que a penes distingia el seu rostre de perfil, que ho havia fet sense cap expressió especial, ni d'odi ni d'amargura, quasi amb la mateixa absorta indiferència amb què els empleats havien llançat les palades de terra i les flors.
Aleshores es va tombar i els nostres ulls es van creuar un llarg segon. De seguida va desviar l'esguard i va començar a caminar de pressa vers mi. Jo vaig quedar-me aturada, però ella va passar sense mirar-me pel meu davant, amb el seu pas resolt i elàstic, ràpid encara que no precipitat.
-Ei, esperi! -vaig cridar, quan ja s'havia allunyat una dotzena de metres-. Vostè és la Justine, oi?
Es va aturar en sec, es va girar amb la ferotge suavitat d'un felí, i em va clavar els seus ulls, oferint-me l'expressió alerta i tocada per la sorpresa de la seva cara. Vaig reconèixer amb un llampec de concentrada lucidesa, en aquella bellíssima cara mulata, els trets turmentats del Connor Williams, l'home al qual, al cadàver del qual, acabava d'escopir.

Per entendre què dimoni pintava jo allí, què feia en aquell cementiri seguint l'enterrament d'un home al qual només havia vist dues vegades en ma vida, feia quasi deu anys, hauria d'explicar precisament aquelles dues trobades amb ell. Però de fet, encara m'hauria de remuntar una mica més, quan jo era una estudiant d'Arts a Barcelona, que va assistir a un muntatge d'un cèlebre director local sobre "Misèria i companyia", una de les novel·les més conegudes de Connor Williams. El muntatge em va entusiasmar prou per fer-me amb la novel·la. Em vaig enamorar com una boja de la Misery, l'heroïna que s'immolava en l'altar del masclisme masculí compartit pels dos bàndols, el reaccionari i el revolucionari, d'una guerra civil en un innominat lloc del Carib.
Quan vaig desembarcar a Tavanne, doncs, coneixia prou l'obra de Connor Williams com per desitjar fervorosament conèixer el gran home, vagament aspirant al Nobel, autor menor però idolatrat per la selecta minoria dels seus seguidors, entre els quals m'incloïa. Vaig saber on vivia i durant un temps vaig temptejar l'ocasió d'ensopegar-me amb ell. Però la vella llegenda local era en veritat una llegenda, vivia sol i es deixava veure poc, o gens, i no participava en absolut dels bullidors cenacles culturals de l'illa.
Vaig veure l'ocasió de complir el meu somni quan vaig conèixer el Víctor, o Tròtsir, com es deia llavors, i vaig saber que col·laborava ocasionalment al Tribune, el diari que dirigia el Hornet Schlessinger, un paio que de tant en tant es deixava caure pel barri dels catalans, acceptant tota mena d'escrits, idees i demencials invencions d'aquells esbojarrats que pul·lulàvem tothora creient-nos els nous Faulkner o Joyce, o Picasso o John Ford.
Finalment vam quedar a la redacció del diari, unes oficines que em van semblar extraordinàriament petites i caòtiques a un desè pis de Main Street.
-Et fas dir Misery -em va dir ell. Hornet, assegut, o més aviat deixat caure, darrera un descomunal escriptori que gairebé ocupava la totalitat d'un minúscul despatx.
-Em dic Misery -vaig corregir-lo. Jo era orgullosa i suposo que repel·lent. Havia adoptat el nom de la meva heroïna com a inaudit hipocorístic del meu nom, Misericòrdia, que té moltes derivacions a la meva terra, Coia, Cori, Misi, però no pas Misery.
Ens vam asseure, el Tròtsir i jo, a uns tamborets. L'esquena em tocava a l'envà de vidre glaçat.
-M'ha dit el Tròtsir que vols fer una entrevista amb el Connor Williams -va continuar el Hornet, sense fer gaire cas de la meva impertinència. Ell era un conegut impertinent, també-. No ignores que no concedeix entrevistes des de fa almenys dues dècades.
-Però... l'hi demanen? -vaig tallar-lo.
Aleshores ell i el Tròtsir es van posar a riure, encantadors i divertits.
-T'he dit que les té ben posades -va dir Tròtsir.
De manera que allí estàvem, el Tròtsir i jo, dalt d'un vell Ford que ens havia cedit el Hornet, travessant Glad Side Road i pujant per Long Alley, i enllaçant amb la carretera de Morrisfields, entre el conglomerat de vil·les i urbanitzacions, fins a arribar als paratges pacífics i encara verges -avui ja no ho són- dels aiguamolls, una terra fuetejada pel vent oceànic i esquitxada pel mar que jugava a fet i amagar amb les terres baixes, formant un dèdal de llacunes i braços sorrencs que multiplicaven el cel amb un trencadís de miralls naturals poblats per una fauna i una vegetació exuberants, mòbils, dures i inestables com el paisatge. Allà, entre aquella resplendent munificència, vivia el gran home. Vam haver de donar moltes voltes per camins que es creuaven inexplicablement, o que donaven a llangoroses i isolades cases, o que morien abruptament en el no-res, preguntant aquí i allà, fins que en la distància va aparèixer la casa, gran, desballestada i despintada, una baluerna de fusta que semblava estar dipositada cautelosament per la mà d'un gegant a la vora d'una llacuna feraç i tèrbola.
-Bé, allà la tens. Però vés amb compte, ens han informat que a l'última visita la va fer fora amb un parell de trets d'escopeta -va dir Tròtsir, aparcant sense gaires escrúpols sobre un munt de matolls, a uns metres de la casa.
-No em diràs que no heu quedat amb ell! -vaig fer, alarmada.
-Com volies que quedéssim? -va replicar, tot posant peu a terra-. L'home no té telèfon.
Em vaig quedar bocabadada mentre ell prenia la grossa càmera reflex, també cedida pel Hornet, que se suposava que havia de donar una cobertura professional a la seva presència. Resoltament va fer via fins a la casa, vam pujar dos o tres graons de fusta fins al porxo, i va tocar el timbre. No es va fer esperar, el vaig reconèixer a l'instant. Va aparèixer al badall franc de la porta, aquella cara blanca i pigallosa d'irlandès, sota l'espessorall d'una cabellera encara més blanca, embolicada amb embulls que aparentaven la mateixa solera lleument caduca que tot ell desprenia, la indumentària clàssica i sòbria de noblesa camperola, el fi bigoti faulknerià, els avantbraços nus que ja ens estenia en benvinguda cordial.
No escopeta, sí telèfon, a la mateixa entrada, sobre un petit moble al mínim rebedor. Vaig assajar de fulminar al Tròtsir amb la mirada, però ell ja entrava tranquil·lament gairebé per davant del mestre, que ens obria pas cap a dins, cap a una saleta d'estar àmplia i lluminosa que donava al mateix porxo d'entrada.
-Se'ls ofereix alguna cosa? -va dir, la dicció i la fórmula contenint la mateixa vetusta elegància que tot ell semblava desplegar, com la casa, el mobiliari d'augusta i massissa presència que s'amuntegava en el saló sense arribar a oprimir.
Vam negar amb timidesa, però ell va insistir fins que vam acceptar unes llimonades. Ens va acomodar i vam seure a un sofà bellament entapissat per un cuiro polit pel temps, i va desaparèixer uns minuts. Va retornar carregant una safata amb un gerro ple de llimonada i tres gots. Va servir amb el pols ferm, el braç nu tan dur i doble com el d'un llenyataire. Devia tenir ja prop de setanta anys, però el seu cos no alt ni especialment esvelt semblava retenir el vigor d'un home que tot just trepitgés la quarantena.
-Visc sol -va comentar, com endevinant les nostres mudes inquisicions-. Una senyora ve cada dos o tres dies a netejar, planxar-me les camises, fer la bugada, i això és tot. La resta, ho faig jo. Sempre m'ha agradat fer-ho, encara que no sempre ha estat així.
Vaig decidir entrar directa, aprofitant el seu comentari que semblava una veritable oferta d'indagar en la seva intimitat, almenys en la part d'intimitat que a mi m'interessava.
-Vostè va viure amb l'autèntica Misery, amb la persona real que tinc entès li va inspirar el personatge.
Em va fitar amb els seus ulls d'un blau celest, una mica glacial. Les arrugues al voltant d'ells eren nombroses i molt més profundes que en qualsevol altra part del seu rostre. Tot i així, era una
mirada afable, amb una calidesa que accentuava amb un somriure ampli que descobria unes perfectes dents molt blanques, en absolut postisses.
-Justine. Es deia Justine. Es diu. Pel que sé, ara és feliç. Ha sabut conviure amb els seus fantasmes.
-Els que vostè descriu magistralment a la novel·la -vaig acotar, disposada a guanyar-me'l d'entrada, però alhora ben sincera.
-Gràcies, molt amable. Sí, suposo que, en bona part, eren els seus fantasmes. Els de tantes víctimes d'aquest món terrible.
Vaig comentar-li que havia vist el muntatge teatral a Barcelona, i vaig preguntar-li si el títol del llibre l´hi havia suggerit l'expressió catalana o castellana, que no coneixia jo en anglès. Em va respondre que coneixia bé els catalans, aquella "formidable i lletrada colònia" del meu país a Tavanne, i que sempre ens havia admirat. Ell, va dir, era irlandès per part de mare, i comprenia bé tot el fenomen de resistència cultural de Catalunya, i valorava enormement que, a diferència dels irlandesos, haguéssim conservat la nostra "llengua autòctona". Va afegir que coneixia el muntatge de Barcelona, que havia parlat moltes vegades amb el director per telèfon, però que per desgràcia no havia pogut veure'l. Havia albergat l'esperança que algun dia el poguessin exportar a Amèrica, "però no hi ha res a fer, aquell malaurat país ja no vol saber res amb la cultura que pugui venir d'Europa, només té interès en la resta del món per envair, per les bones o per les males, per tal de vendre i conquerir mercats i colonitzar".
Va allargar-se en els seus comentaris polítics. Se'l notava còmode llançant invectives contra els ianquis, contra l'administració Reagan, contra les gran multinacionals, especialment les que havien fet del món cultural una mena de qüestió de consum, així ho deia. Jo prenia notes com una posseïda, no era el meu ofici al cap i a la fi. Tròtsir disparava la seva càmera, tampoc era el seu ofici. Finalment, el Connor Williams va fer aparèixer una ampolla de whisky i ens vam estar xerrant una bona estona sense que me'n recordés ja de prendre més notes.
Malgrat tot, vaig quedar força contenta del treball. El Hornet ens va felicitar, fins i tot va poder aprofitar alguna foto, i va treure l'article a les pàgines centrals de l'edició del diumenge. El titular triat, per en Hornet, era una frase que jo vaig certificar que era literal: "Avui l'últim reducte de la creativitat és la vella Europa". Jo li havia deixat anar un comentari, que en realitat li havia manllevat al Fèlix Panella, un dels bromerots que voleiava per les nostres disbaratades tertúlies literàries. Una vegada havia comentat, ell, amb la seva petulància gominosa que em tenia més aviat tipa i farta, que el Connor Williams i altres com ell havien tingut la sort de beure en la tradició anglosaxona dels Faulkner i Hemingway, i així sobreviure a l'experimentalisme buit i "mel·liflu" generat per la "nouvelle vague" francesa i altres escoles europees. Va ser l'única vegada en tota la conversa que el Connor va semblar lleugerament agressiu, quan va abocar l'elogi encès sobre tot l'art europeu i sobre la seva literatura en particular.
El cas és que també ell va semblar quedar content amb la feina. Un dia, el Hornet es va deixar caure per la taverna del Ton i em va comunicar que el Connor l'havia trucat al diari, que li havia agraït molt educadament la publicació de l'entrevista, i que li havia demanat el meu telèfon o la manera de posar-se en contacte amb mi.
-Vam quedar que li diria que el truquis -va fer, i em va passar el número a un rebregat i greixós paperet.
Vaig anar tot seguit a la redacció del Tribune, i vaig trucar-lo. Va despenjar de seguida, i jo vaig reconèixer també d'immediat aquell accent càlid i antiquat, la seva fraseologia no menys antiquada i cortesa.
-Qui demana? -va fer.
-Sóc jo, la Misery, la Misericòrdia.
-Oh, sí, quin plaer tornar a saludar-la.
Em va etzibar tot d'una que li havia encantat el meu "treball", així el va anomenar, i sense gaires prolegòmens em va suggerir que voldria veure'n més.
-Si és que ha escrit més coses -va concloure.
-Oh, és un honor, però...
-Es preguntarà a què ve el meu interès. Bé, m'agradaria ajudar, si és possible. No vull dir a corregir, no, no em mal interpreti, no sóc un estarrufat pretensiós. Vull dir només, em preguntava si es deixaria orientar. M'agradaria veure què és capaç d'escriure per si sola, en definitiva.
Estava tan emocionada que no encertava a respondre ni a dir res, i el deixava donar voltes fins quasi embarbussar-se.
-Bé, no sé -va dir finalment-. Potser estic realment ficant-me on no em demanen.
-Però no! -vaig aconseguir replicar-. Seria un honor, un honor enorme! Jo... és que no m'ho puc creure, vet-ho aquí. El problema és que quasi tot ho tinc escrit en català, sr. Williams i ...
-Català, sí, és clar. Ja li vaig dir que conec bé els catalans, conec fins i tot prou la llengua de Llull i Ausiàs March per poder llegir-la, no hi ha problema.
Va riure cadenciosament. La seva rialla era més fresca i juvenil que la seva veu. Vam quedar que jo li faria arribar "alguna cosa" per correu, i jo li vaig donar cinc vegades les gràcies abans de penjar. Em vaig quedar tremolant. "Però, i ara... què li envio jo?", vaig dir-me en veu alta, presa del pànic.
Durant hores vaig remenar tots els meus escrits, i no trobava ja res digne de ser llegit, no ja per un mestre de la literatura, sinó per un passerell qualsevol. Vaig trucar al Tròtsir desesperada, i li vaig explicar en quin destret el meu mal cap m'havia posat. Ell havia llegit algunes coses meves i sempre m'havia encoratjat a mirar de publicar, i de fet al Tribune havia col·locat alguns dels meus escrits gràcies a la seva mediació. Vaig deixar-ho en les seves mans, doncs, i ell va fer la tria i compilació, podríem dir, i d'allí va sortir al correu.
Em vaig consumir de nervis fins que va retornar resposta per correu, amb el sobre amb la meva adreça escrita amb la treballosa cal·ligrafia que hauria apostat sense vacil·lar que havia de ser seva. La carta, en canvi, molt extensa, estava mecanografiada. Era pulcra i meditada, una feina molt professional, diria jo, un comentari molt elaborat, quasi una ressenya literària professional. Una mica fred, tot i elogiós en general. Em vaig sentir abatuda, tanmateix, però al final suggeria, en un post-scriptum, que estaria encantat de veure'm un altre cop, "per tal de comentar més detingudament alguns aspectes de la lectura, sempre que vostè estigui interessada, naturalment".
Ben cert que n'estava, d'interessada! Vaig trucar-lo de seguida, i de seguida vam quedar per a l'endemà. Vaig agafar el petit i modern òmnibus que feia la ruta de Morrisfields, i des d'allí vaig prendre un taxi, cap a les llacunes. Vaig caminar per l'estreta sendera assaltada pels herbots que un parell de setmanes abans havia recorregut amb el vell Ford del Hornet. Vaig trucar al timbre i després d'una estona massa llarga, que m'havia fet pensar amb terror -el taxi ja havia marxat- que s'havia oblidat de mi i no hi era, va obrir la porta, ell de nou, massís i blanc, deixant anar tot d'excuses i benvingudes.
Malgrat dur més o menys la mateixa roba de l'altra vegada, vaig notar de seguida una mena de descurança, o més aviat com si s'hagués vestit de pressa i sense parar gaire esment. Ell mantenia la loquacitat mentre em conduïda com l'altra vegada a la saleta que donava al frontal de la casa, i quan va girar-se per deixar-me pas cap a les nobles i velles butaques, vaig sentir una bafarada inconfusible d'alcohol sortint amb el seu alè.
Mentre sèiem, em vaig adonar també d'altres detalls, l'esguard aquesta vegada una mica tèrbol, com perdut, una tendència molt lleu a quequejar en la seva veu un xic rogallosa. Tanmateix, tot va anar de la forma més normal, va començar per retornar-me els meus escrits, que tenia polidament dipositats sobre la tauleta, i va fer alguns comentaris elogiosos i vagues.
-Una copa, potser? -va proposar, tot d'una, sense gairebé mirar-me.
Vaig acceptar-li un whisky. Ell se'n va servir un got més generós. Va beure pausadament, sense aparent ànsia.
-Potser creu que li falta una mica de treball, a aquests escrits? -vaig preguntar, una mica inquieta perquè no semblava en absolut disposat a anar a la qüestió que jo creia que ens havia dut allí.
-Treball? Qui t'ha dit això, bufona? -va fer, ara sí fitant-me amb els seus ulls blavíssims.
-Bé... diversa gent. Un amic meu, per exemple, diu que no corregeixo prou, que hauria d'esborrar més -vaig contestar, lamentant de seguida treure de nou la insidiosa presència de Fèlix el bromerot.
-Ja -va fer, capcinant i bevent un llarg glop del seu got-. Un d'aquests que sosté que l'art és més transpiració que inspiració. Mentides, impostacions, trucs barats de mercader per suplir la manca de talent amb les preteses arts de l'ofici.
-Bé, Faulkner deia a una amiga seva que el que li calia era patir i suar per aprendre a escriure, apressar-se a reescriure-ho tot i millor...
-Aquest va ser un truc de barat conquistador de demodé cavaller del sud -va interrompre'm ell, deixant sortir un rampell de mal humor. Semblava tenir alguna prevenció contra Faulkner, de qui sempre s'havia dit que era la seva gran influència, però va demostrar en tot cas que coneixia prou bé almenys detalls de la seva biografia-. El vell mestre lligant com un pàrvul amb l'aspirant a escriptora enlluernada per la fama de l'autor consagrat. Una història massa rància, massa patètica...
Va escurar el got i va tornar a omplir-lo immediatament, després d'oferir-me inútilment l'ampolla. Va fer-se un gran interval de silenci, percudit pels esgarips de les gavines que voleiaven allà al davant, al quadre assolellat i emmirallat pel reflex del sol sobre les mandroses llacunes.
Em començava a preguntar què pretenia ell, doncs, d'aquella visita, quan va semblar eixorivir-se amb un esforç de concentració, i mirant-me de fit a fit, després d'un nou glop de whiski, va dir:
-Tu tens la bellesa, petita Misery, tens
la bellesa i la frescor i la gràcia. No permetis que voltors i gaviots de vol gallinaci et facin perdre-la, que malmetin el teu vigor, la teva capacitat de puresa, d'engendrar les teves pròpies formes, el teu propi llenguatge, el teu propi món. Miraran d'ensinistrar-te, de fer-te repetir el que ja ha estat dit, i après, i tan repetit que ja està podrit. Miraran de fer-te afaiçonar a les fórmules usuals. Però has de ser forta, i valenta, i intrèpida. Has de ser tu mateixa, i no la lectora aplicada d'un altre, encara que es digui Faulkner, o Conrad, o Connor Williams, el fotut i carallot Connor Williams.
Al dia següent, a l'ombra acollidora del Blue Parrot, els vaig repetir a Tròtsir i Hornet aquestes frases, que havia transcrit a penes vaig arribar a casa, encara trasbalsada, presa de no sé quantes contradictòries sensacions, aclaparada per un costat per la solidesa i força i per un altre per l'aire desvalgut i fràgil del gran escriptor, sol inexorablement a la seva casa de fusta envoltada per aigua estancada i els records dolorosos que només m'havia permès entreveure.
-Em va dir que no solia estar tan sol -vaig explicar-los-, que tenia la Justine, que el seu cos femení era l'aval contra el destí.
-Això et va dir? -va fer un bot el Hornet.
-Literalment. Aleshores va dir que les dones som ja l'art en estat pur, que no hem de fer més que oferir-nos tal com som per ser l'obra més perfecta. Ho va dir així. I, aleshores, em va fer aquella estranya petició.
-Quina? -va fer el Tròtsir ara. Els tenia a tots dos captius, penjant del fil de la meva narració , de manera que vaig fruir allargant uns instants la seva expectació.
-No em quadrava ara tot el que em deia. I ho feia vacil·lant, no ja amb la vehemència directa amb què m'havia deixat anar la seva teoria sobre la creativitat. Es va aixecar del seient, va caminar cap a la finestra, com si volgués buscar més llum, i aleshores m'ho va demanar.
-Però que coi et va demanar? -va tornar-hi el Tròtsir, pràcticament cridant.
-Bé, em va dir que ell solia fer gargots, alguns dibuixots. Va dir que no es considerava un bon dibuixant, ni molt menys un pintor, però que li encantaria fer uns apunts de mi. Endevineu? -vaig fer, els vaig mirar l'un darrera l'altre, immòbils, fitant-me amb la reverència suspesa d'un gosset famolenc.
-Despullada, et volia dibuixar despullada -va dir el Hornet.
-Exacte.
Els dos van fer el mateix gest alhora, es van deixar anar endarrera com si un ressort els estirés, i de nou va ser el Tròtsir el que va preguntar.
-I tu... ho vas fer?
-I és clar -vaig respondre, procurant mostrar-me desimbolta-. No podia negar-li aquell petit favor a un aspirant al Nobel, no trobeu? Em vaig posar en pèl davant d'ell, allí mateix.
-I ell? -va insistir el Tròtsir.
-Ell? Doncs em va mirar una bona estona, després va fe uns ratllots sobre el bloc que tenia a la falda. En fi, el normal en aquests casos, suposo, si no fos perquè...
-Per què?
-Que en un moment donat, se la va treure i es va fer una palla.
-Allí, davant teu?
-Sí, és clar, si no, com ho sabria jo? Se la va fer a consciència i una bona estona...
-Ep, ep, ep! -va fer de sobte el Hornet-. Ens l'estàs colant de cantó, eh, pocavergonya?
Vaig riure, i ells van deixar anar aleshores també una forta riallada, sospirant , es notava que alleujats.
-Ens has tornat la bola de l'escopeta, oi? -va dir el Tròtsir, clavant-me a l'espatlla un mastegot una mica massa fort.
Vaig deixar que els riure s'escampessin i s'anessin apaivagant lentament entre aquell aire obscur i tebi del local, absent de la brisa que a l'exterior batia sense fre ni repòs, la mateixa brisa que devia viatjar des de la llacuna càlida i la casa de fusta poblada per un sol home i per tants desitjos i anhels, tantes veus que ara em caldria rastrejar de bell nou als seus llibres, el seu llegat, la seva obra d'art més autèntica, més que el cos que ja havia dit adéu al contacte i a l'atordiment de l'amor, però no pas a la febre que deixa en la memòria. El cos, els ulls que m'havien mirat aquell darrer dia a casa seva, amb la intensitat amb què ningú m'havia mirat, ni segurament mai m'ha tornat a mirar.

Podia, doncs, reconèixer en un instant de clarivident intuïció, que la dona que havia escopit a la seva tomba, tenia el rostre que m'havia parlat del cos femení com una obra d'art, i vaig adonar-me que no podia ser la Justine de què ell també m'havia parlat.
-Sí, sóc la seva filla -em va dir ella, encara fitant-me amb una mena de fúria freda allí, sobre les passes de la comitiva fúnebre perdudes sobre la grava-. La filla de Justine i de Connor Williams. Ell no li va parlar de mi, oi?
Vaig negar amb el cap. Ella es va girar, va començar de nou a caminar, d'esquena a la tomba sense tapar, amb un àgil pas del qual, com d'ella mateixa, era difícil endevinar l'edat.
-Esperi! -vaig encertar a cridar. Ella es va aturar. Nerviosa, vaig maldar per trobar alguna frase que em permetés retenir-la, fer-la que parlés. No sabia ben bé què volia, tal vegada indagar en aquelles coses que jo havia arribat a entrellucar, a tenir ben a l'abast algun cop, i que no havia arribat a sospitar ni tan sols.
-És periodista? -va fer, amb un to encara més sec i acerat.
-No, no pas. Tot i que escric. Jo vaig conèixer a son pare... al sr. Williams. Vaig entrevistar-lo, de fet, una vegada, fa molts anys, i em va parlar de sa mare, però no pas de vostè, certament.
Em continuava fitant, en silenci, seriosa i potser calculadora.
-Què li va dir de la Justine? -va preguntar per fi.
-Oh, em va dir que era l'autèntica Misery, que ell va lluitar perquè es quedés amb ell. Però que, sí, recordo que em va dir que ella tenia massa fantasmes perseguint-la. La guerra, la violació, suposo... No sé, no em va aclarir si tot el que li passa a la novel·la...
-Fantasmes, sí -va interrompre'm-. I, el principal de tots, ell mateix. Ell, l'home que la va acollir, que va rescatar una pobre criatura d'un camp de refugiats, òrfena, violada als quinze anys...
-Embarassada -vaig arriscar.
Va esclafir a riure, ara. Aquella sobtada rialla, violenta, cruel, em va trasbalsar com una estocada, com un aire gelat.
-Embarassada, sí -va continuar, dura, acerada de nou- Però no de mi. Ell, l'home acollidor, el modèlic i cèlebre benefactor, la va ajudar a avortar. Bé, no seré jo, ni ma mare, qui li retregui. Jo vaig venir després, jo vinc dels nous fantasmes, dels d'ell, i no dels de ma mare. Vol que li ho expliqui? Escriurà sobre això? Sobre la nena de quinze anys avortant i després escalfant el llit insaciable del gran benefactor? De les nits d'embriaguesa permanent, dels crits, les amenaces, els folls accessos de luxúria, i gelosia, de tot el que aguanta una criatura desvalguda que ha sortit de l'horror i que ha de sotmetre's al descontrol i la violència que ella no pot entendre, que ve del seu mateix benefactor? Doncs això ho hauria de preguntar a ma mare. Si no fos que és morta, sota terra, com ara per fi el seu generós benefactor.
Per un moment vaig pensar que tornaria a escopir, quan va repetir un gest de fàstic i suprem menyspreu amb els seus llavis, uns llavis bruns i molsuts que eren el que més allunyava la seva fesomia de la de Connor Williams.
-I ho va aguantar tot -va continuar encara. No calia que jo li digués res, era com un brollador que hagués rebentat una capa de fang i llot i se sentís sobtadament alliberat-. Tot, per tal de mantenir el sostre, la llar, qui sap si l'amor foll de l'home, i mantenir-me a mi, una nena també, no la filla de la Misery, de la guerra i l'exili, sinó la de Justine, de la casa d'un faune borratxo. Sí, fins que va abusar de mi, de la seva pròpia filla, fins que els seves mans que havien escrit aquelles excelses pàgines sobre el negre abús dels homes van esdevenir fastigoses grapes cada nit, cada dutxa, cada... Oh, sí, ara sí que li pic explicar què és viure així, perquè ara sóc jo, la Misery de debò la que va conèixer l'horror, la luxúria llefiscosa, el setge brutal de la bèstia... Jo la que callava, no perquè no comprengués, sinó perquè ho comprenia massa bé, sabia que si parlava i no aguantava com ma mare havia aguantat, ja no tindríem el sostre i la venerable protecció del gran artista.
Va sentir-se un puput, un innocent cant entre els xiprers immòbils, sota el tímid sol que s'obria pas entre la nuvolada. Ella s'estava allí, tan rígida i harmoniosa com els estilitzats arbres, ocasionalment llambregant la tomba mig coberta i envaïda per les flors mortes.
-Fins que ma mare ens va enxampar un dia. Dic "ens", com si jo fos artífex del joc, el joc com ell deia, mentre em banyava i em ficava els dits ara aquí, ara allí, ara en aquest cau. Oh, sento encara totes aquelles fastigoses paraules, la seva respiració i el ferum de l'alcohol... I sí, potser hi ha culpes que és impossible no compartir-les.
Va sacsar el cap. Em va mirar de fit a fit i va callar un moment. Tenia els ulls blaus, el nas recte i fi del Connor. Va agitar unes mans fines que, malgrat la seva estructura aparentment delicada, no amagaven la inclemència d'anys de feines dures.
-Tant se val, això no farà que el gran home rebi honors uns quants dies, oi? -va inquirir-me. Jo no sabia què dir, de manera que ella va tornar a preguntar-. Vostè ha llegit els seus llibres, oi? Creu que són bons?
-Molt bons -vaig respondre sense dubtar.
-Qui sap, potser un dia... jo també els llegeixi. I vostè, pensa escriure sobre ell? -va tornar a preguntar.
-M'agradaria poder localitzar-la, té telèfon? -vaig replicar, remenant absurdament la meva bossa.
Va capcinar i va tornar a riure, tot i que no amb la duresa d'abans, i va començar a girar sobre el seus talons, que van fer espetegar la grava on s'havien clavat.
-Ja ha tingut la seva història -va dir, i va començar a caminar.
Aquest cop sabia que ja no podria aturar-la. La vaig estar veient endinsar-se en la galeria de xiprers per on ja s'havia fet fonedissa la comitiva de l'enterrament. Vaig mirar amunt, cap al cel, on algunes gavines creuaven
amb el seu vol mandrós el blau estampat de núvols grisos i blancs. Quan vaig tornar a mirar el caminet, ella desapareixia engolida per l'ombra fresca dels arbres més allunyats, rígida i harmoniosa com ells, potser alliberada d'una càrrega, d'alguns fantasmes que havia hagut d'arrossegar durant molts anys, els de la seva vida sepulta en l'espès i cruel silenci i en la tenebra del que queda fora de l'angle de visió i dels focus de la glòria i la fama reservats a alguns pocs herois de la Humanitat, d'aquesta estirp avesada a l'horror i al dolor. I a l'amor forassenyat.

Comentaris

  • Feliç 5é aniversari de RC[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 11-01-2009

    franz, he volgut deixar-te aquesta felicitació just al relat on et vaig descobrir. La teua amistat és del bo i millor que m'ha reportat RC.

    T'estime.

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • bona història[Ofensiu]
    manel | 02-02-2008

    Hola franz.

    T'he vingut a veure vàries vegades però encara no t'havia deixat cap comentari, algun dia havia de ser el primer.
    La història de la Misery me l'he imprés amb paper. Quan porto massa estona llegint a l'ordinador em fan pampallugues els ulls.
    Et confesso que al principi m'ha semblat massa carregat de descripcions, moltes i denses en poc espai, però quan arranca la història aconsegueixes que el lector s'enganxi. Portes bé la trama i els personatges agafen forma, i suposo que és inevitable l'ombra de Salinger en l'escriptor retirat de la vida pública que no concedeix entrevistes. La història és bona i es queda curta, llàstima! Perquè en el següent "El llegat de Misery" el salt en el temps és important.
    Bé, més que curta, també podria ser poc desenvolupada, tant la història com els personatges donen per més. Es poden estirar, arribar més endins,....


    Salutacions,
    i per cert, el teu nick el trobo fantàstic, molt enginyós, m'encanta!

  • Una veritable tragèdia...[Ofensiu]
    Bonhomia | 31-12-2007 | Valoració: 10

    ...rere una història aparentment agradable. M'ha agradat molt l'armonia que omple el text, cada cosa al seu lloc, i tot s'hi entén bé. Però la tragèdia és la que queda marcada un cop llegit el relat. Sovint penso, o el món m'hi fa pensar, en com es deu sentir gent com aquesta, encara que no m'agradi. Penso que el millor és ignorar-ho si atabala, però això encara ho fa més cruel. Perquè el relat és profundament realista.
    "L'Aurora" és simplement un conte per a creure que mai és tard.

    Bon any!


    Sergi

  • tenint present que escrivim tan i tan diferent...[Ofensiu]
    Noia de vidre | 19-12-2007

    he de dir que em deixa intrigada la teva manera d'escriure , m'agrada i li tinc com a massa respecte no sé quin és el motiu però juro que em fa por fins i tot contestar-te... Et veig ordenat, dur i un vocabulari perfecte amb mots encertat,i com tu be has dit a l'últim comentari encertaries la meva personalitat ja que és un dibuix en cada poema. un plaer com sempre senyoret franz!





    de vidre...

  • Si no fóra o fos...[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 10-12-2007 | Valoració: 9

    Si no fóra o fos perquè m'he llegit el manifest antiart, et diria que ets un contador d'històries professional, però no ho faré, eh? Que acò del que va és d'elogiar-te!
    Perquè per sobre de totes les reflexions a què ens incites amb aquesta història (la caiguda dels ídols, la incoherència entre els valors ètics que es poden promoure amb l'art i la manca d'ètica personal de l'artista, fins i tot el fet que l'escriptor professional acabe essent el "dolent"... ), el que hi ha és el vertaderament essencial: una història molt ben contada! És un plaer tan gran agafar un relat i, senzillament, gaudir-lo des que comença fins que s'acaba...!
    Per cert, no t'estranyarà gens que imprimira "Misèria i companyia" junt amb "L'emergència" de Sergi Yagüe i que les llegira seguidetes, una darrere l'altra, veritat? Ah! I em sembla molt bé l'extensió de tots dos relats! De vegades, el tamany sí que importa (pregunteu, pregunteu a la bèstia...). Bé, tens una nova i lleial lectora i el Sergi també. Ho celebre per mi. Fins aviat!

  • la perseguidora[Ofensiu]
    Monalisa | 03-12-2007

    El meu pare sempre deia que no es pot ser un bon professional si no s'és bona persona. Potser l'excepció a aquesta norma és l'art. I potser no és una excepció perquè l'art, tot i que uns quants es guanyen la vida exercint-lo, no és una professió.
    Malgrat la temptació d'intentar acotar què és exactament, o millor dit, que no és aquesta activitat imprescindible pels éssers humans (ja hi som, ja s'ha colat un conat de descripció!) del que es tracta aquí és de comentar com Misèria i companyia il·lustra de manera bella i terrible la inutilitat de la qualitat humana com a requisit imprescindible per a l'excelsitud creativa.
    En llegir la narració, i malgrat l'advertència ja de la primera frase (un recurs narratiu absolutament encertat en aquest cas) és quasi impossible no identificar-se amb l'apassionada admiradora que no es resigna al diàleg amb l'obra artística i el fa extensiu a l'autor.
    En aquesta descripció intensa i fulminant de la impossibilitat de trobar a "l'altre" a travès de la producció artística hi ha continguda la paradoxa de tos els que ens passem la vida provant d'aconseguir-ho.
    Per sort, el teu sentit de l'humor, Franz, ens rescabala de tan gran iniquitat.

  • Com t'he dit...[Ofensiu]
    Lolita | 27-11-2007 | Valoració: 10

    al correu, me l'acabo de llegir.
    M'ha costat una mica perquè tinc un poc de son (ja t'he dit per què al mail) però realment enganxa.
    Suposo que ni els herois de la humanitat són herois, car són humans i tenen els seus "defectes". Per més que ens defensem en quelcom, ataquem per un altre costat. No és el típic artista, però sí que és l'artista típic, que s'equivoca.

    Genial.
    I escrius molt bé Eduard, de debó.

    Besades fresques, i continua publicant :)

  • Com t'he dit...[Ofensiu]
    Lolita | 27-11-2007 | Valoració: 10

    al correu, me l'acabo de llegir.
    M'ha costat una mica perquè tinc un poc de son (ja t'he dit per què al mail) però realment enganxa.
    Suposo que ni els herois de la humanitat són herois, car són humans i tenen els seus "defectes". Per més que ens defensem en quelcom, ataquem per un altre costat. No és el típic artista, però sí que és l'artista típic, que s'equivoca.

    Genial.
    I escrius molt bé Eduard, de debó.

    Besades fresques, i continua publicant :)

  • En bona companyia[Ofensiu]
    Unaquimera | 27-11-2007

    Si algun adjectiu no mereixen els teus relats és "expeditiva i eixuta", com aquesta cerimònia amb què comença la narració, però en canvi són ferms i no contenen odi ni amargura, tal com Justine, la dona; també estan dotats de "llampecs de concentrada lucidesa".

    Potser per això he fet de nou ben gustosa el viatge fins a Tavanne, disposada a conèixer nous personatges interessants... a pesar de la durada de la lectura ( veig que has tornat a la teva talla habitual, jaja! ).

    Ha valgut la pena! No m'importa haver de donar moltes voltes per camins que es creuaven inexplicablement, o que donaven a llangoroses i isolades cases, o aturar-me, escoltar, observar, preguntar aquí i allà, ... perquè és temps ben aprofitat entre línies plenes, sense arribar a oprimir, de ficció recreada amb traça ben real.

    Pots estar ben content de la feina feta en aquest cas... tant com el Connor de la seva!
    Fins i tot l'horror resulta perfectament presentat, gènesi i apocalipsi de la història.

    T'envio una abraçada de les que fan companyia bona,
    Unaquimera

    Ah, per cert: la patrona de la ciutat on passo la major part del temps és la Verge de la Misericòrdia; visc, per tant, envoltada de Coris, Coies, Micoies, Missis, Missoies, i d'altres varietats locals!

Valoració mitja: 9.8

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167720 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com