Miratge d'un desig

A través de les mans esteses podia veure el cel d'un color blau ensopit, estava estirada sobre l'herba frondosa i verda, em feia pessigolles, podia notar-ho, però no sentir-ho.
Vaig deixar caure els braços i em vaig quedar observant el cel intentant oblidar el món, la vida i la mort.
-Sóc viva. - em vaig recordar en veu alta. - Sola, però viva. El món és meu, buit, però meu. La mort no m'atraparà, m'esperarà, però no m'atraparà.
Vaig quedar callada, el silenci ballava al meu voltant, juganer, rialler, escapolint-se de tot.
Em vaig abraçar a mi mateixa i em vaig deixar acaronar per la brisa marina. Marina? En algun moment la meva ment s'havia perdut i vagava pels records que no podien sortir, que no havien de sortir. A poc a poc vaig tornar a la superfície i el cel em va donar una benvinguda grisa i trista, em vaig aixecar i la brisa va tornar, freda i desesperada.
-Parlem-ne. - vaig dir. - Per què no?
Les evasives em van traspassar la pell, punxant-la, pessigant-la.
-No en vols parlar? Llavors res. - la meva veu semblava feble, ofegada i discordant amb la calma del voltant. Quant temps feia que parlava sola? Quant temps feia que ho havia perdut tot?
Una ombra. La meva ment que jugava a fet i amagar o la realitat que em donava un cop a l'estómac?
El cabell de color marró escorça, xocolata calenta, la pell clara, no blanca, però clara, el nas recte, un nas d'estàtua romana, la boca somrient, perfecta, magnífica, els ulls mig aclucats, interessat, el seu blau lluent, gens semblant al cel lleig i trist. Em mira, m'observa, em remira, el necessito.
-Tu sí que en vols parlar?
No diu res, no es mou, no respira.
-Suposo que tampoc. - m'encongeixo d'espatlles.
Tanco els ulls uns instants. El miratge ja deu haver marxat, obro els ulls, segueix allà amb un mig somriure pintat al rostre.
-Suposo que sí. - parlo. - Saps? Les coses no poden canviar, la mort no em vindrà a buscar, ja no, em té por, saps? O potser no, no ho sé, no ho puc saber. Potser després d'arrabassar-m'ho tot ja s'ha cansat de mi, potser el més divertit és veure'm aquí esperant. - em torno a encongir d'espatlles. - Em sembla que necessitarà més distraccions, mai he estat una persona interessant.
No diu res.
-Només una persona m'ha trobat interessant en tota la meva vida... - un sospir llarg i resignat surt de la meva gola inesperadament. - A base de mentides, és clar. - explico. - No sóc interessant. - nego lentament.
Ell segueix allà, un miratge bastant persistent.
-Segurament quan vas morir et vas adonar de la veritat... et vas adonar que era una covarda, que m'amagava darrere la pròpia debilitat del meu cos, cosa que una persona amb el mínim valor no hagués fet. Quan vas morir vas veure totes les meves mentides una darrere l'altra? Si es així devia ser una pel·lícula força llarga, et vas adormir? Suposo que no, de creativitat en tinc, n'havia de tenir per a què les mentides no sonessin absurdes.
Res. Els seus ulls blaus seguien posats en mi. Encara no s'havia mogut. M'hi vaig acostar, necessitava veure si respirava, necessitava saber si era real.
-Saps? Sóc l'última humana del planeta, la més covarda, la més patètica, és la que ha sobreviscut. Creus que és just per l'evolució? Però tampoc importa, no tinc amb qui reproduir-me.
Uns núvols negres s'acostaven des de l'est.
-Per tant, ens hem extingit, no hi ha solució. - a poc a poc se'm va dibuixar un somriure. - Però, saps? Serem els últims mamífers que ens extingirem, de fet, els últims animals.
M'hi vaig acostar encara més. Aquell miratge tenia una forta olor a magnòlies, em recordava les flors del costat de casa, blanques i pures, tan perfectes com ell.
-Vesteixes de negre. - vaig observar de sobte. - No m'agrada el negre.
Vaig recordar que ell sempre vestia de negre, per què, doncs, el relacionava amb aquelles belles flors?
-Les flors han sobreviscut a l'explosió. - vaig comentar. - Em pregunto si és per aquest motiu que he sobreviscut... serè com una flor? No em refereixo a ser bonica, sinó a ser horriblement apàtica i inútil.
-Tu no ets inútil. - una veu aspre i forta em va sobresaltar.
El vaig mirar, ell no havia obert la boca, ell ni tan sols s'havia mogut, no respirava, ara podia veure-ho perfectament. Només desprenia aquella olor forta que m'entrava pels narius i em feia somniar amb el passat.
-Sóc una inútil. - vaig repetir a poc a poc, esperant a que la veu tornés a negar el que era evident. No va passar res. - Ni tan sols serveixo per morir. - vaig riure'm de mi mateixa, que em quedava sinó?
Vaig alçar la mà i vaig tocar la galta d'ell, era fina i tova i la sentia, la podia arribar a sentir, la meva pell encetada, resseca i morta, capaç de notar, però incapaç de sentir, s'estremia mentre passava un sol dit per aquella superfície tan humana.
-No ets real i tot i així el meu cos et reclama. M'odies, et repugno, i tot i així et segueixo estimant. Per què has tornat d'entre els morts, ara?
No hi va haver resposta, no era real.
-Digues alguna cosa, si us plau. - vaig demanar, encara que sabia que, digués el que digués, només seria una altra invenció meva. - Només una paraula, només un t'odio.
Vaig abaixar la mà fins a encarar-la damunt el seu pit, no podia sentir els batecs del cor, però ell era mort, si realment era ell era normal que no tingués cor ja.
-Ets tu? - vaig preguntar amb un gemec. - Realment, ets tu? - les llàgrimes em rodolaven galtes avall i vaig deixar caure el cap sobre el seu pit sense batecs. - T'estimo.
Vaig plorar fins que les llàgrimes ja no volien sortir més. Em vaig apartar lentament, sospesant cada moviment meu perquè ell seguia immòbil.
-No ets real. - vaig repetir. - Si ho fossis m'haguessis pegat, i jo m'ho hagués merescut.
-Mentidera. - aquella veu una altra vegada, però no va sobresaltar-me.
-M'odies, sóc repugnant, m'haguessis pegat. - vaig repetir.
-Ni un pèl, mai.
-Vas morir per culpa meva, maleït sia! M'has d'odiar! Jo m'odio, tothom m'odia! Vaig ser jo la que va prémer el maleït botó!
-Ni un pèl, mai. - va repetir la veu.
-Mai! - la meva veu va sonar com un gemec agònic. - Mai!
Les llàgrimes van tornar a sortir i la seva imatge en tres dimensions seguia davant meu, inamovible.
-Jo vaig matar el món! Jo vaig matar a tothom, a tu inclòs, i dius que no m'odies? Menteixes!
-Creia que eres tu la mentidera.
Em vaig mossegar el llavi inferior i vaig recular.
-Jo... és cert.
La veu no va dir res més, el silenci em va engolir a poc a poc, com si m'assaborís. El miratge seguia allà, els ulls mig clucs, el mig somriure.
-Era la meva intenció. - vaig xiuxiuejar tan fluix com vaig poder, no volia que ningú més em sentís, em vaig adonar de sobte que era impossible que algú estigués escoltant, estava sola. - Sempre ho vaig imaginar, saps? Com seria la fi del món? M'ho havia preguntat des de sempre. No pensava que fos tant... solitari. - vaig somriure. - Per alguna raó esperava que només morissin els humans, jo inclosa.
Vaig tornar a allargar la mà i vaig acariciar-li la samarreta negra, ell tenia els músculs tensos, era per què jo volia que fos així? O era per què jo mateixa estava tensa?
-Pensava que no em feia por la mort, creia que no era tan covarda... una estupidesa, ho hauria d'haver sabut. Per què creus que vaig sobreviure? - vaig acostar-me més a ell, l'olor a magnòlies m'abraçava i m'acaronava la pell. - Suposo que va ser perquè vaig prémer el botó, perquè em vaig tancar en aquella sala. Suposo que t'hauria d'haver deixat entrar... però quina cara et podria fer, llavors? Com et podria deixar veure el que em proposava?
M'hi vaig acostar més i vaig deixar reposar el cap sobre el seu pit.
-Sempre t'estimaré, amor meu. Sempre. Jo vaig destruir el món, el meu i el de tothom. Només per la pura curiositat d'aprendre, de saber, de viure.
-Has après?
Em vaig estremir.
-No el que volia aprendre. Volia aprendre a ser feliç, a estar completament sola, sense lligams, sense responsabilitats, sense obligacions. He après a morir-me de gana, de fàstic, de desitjar companyia, però només queden flors, tan belles... sóc tan lletja, tan destructiva, tan patètica...
-Tan preciosa... - el xiuxiueig va sonar com un sospir, un desig de l'ànima.
Vaig empassar saliva i em vaig tornar a apartar, l'observava detingudament, esperava un moviment, algun cosa que m'indiqués que m'equivocava, que no estava sola a la terra, que ja no estava sola, però ell no s'havia mogut ni un centímetre.
-Però no tot és dolent. - vaig seguir parlant. - D'alguna manera estic bé, em sento plena, puc estar hores en silenci sense que ningú em molesti, ja saps com odio que em trenquin els pensaments.
Vaig adonar-me que la veu se'm tallava.
-Estic mentint altra vegada. - vaig murmurar. - M'agradava tan que em trenquessis els pensaments... desitjo que tot torni a ser com abans.
-Jo també.
-Em pots estimar, després de tot el que he fet?
-No t'he deixat mai d'estimar.
Era tan bonic...
-Només ets un miratge, un desig. Dius el que vull sentir.
Vaig alçar els braços i li vaig acariciar la cara tendrament, tan dolç aquell moment...
-Només ets una il·lusió. - el xiuxiueig es va tornar un sospir resignat, un desig acabat, una acceptació final. - Per sempre.
-Eternament...
Vaig somriure lleument i vaig assentir.
-Eternament. - vaig acceptar.
I de cop el miratge es va moure. Les seves mans es van alçar fins on eren les meves i les va col·locar a sobre, podia sentir el seu tacte, suau i dur a la vegada, tan protector...
Vaig tancar els ulls i em vaig tornar a deixar portar per aquell desig impossible, les seves mans fortes al voltant de les meves, les apartava de la seva cara per col·locar-les rere el coll, els meus batecs responien a la seva pell, a la seva roba, al seu tacte. Estava recolzada completament al seu cos, uns cos mort, sense batecs, irreal. Les seves mans van resseguir la meva cara, el coll, les espatlles fins a arribar a la corba de l'esquena, i les va deixar allà. La seva cara es va acostar a la meva.
Un petó? No, no era allò, només era la dolça carícia de la seva galta contra la meva. El seu alè contra el meu coll? Només un altre miratge que desapareixia en un instant. A poc a poc els nostres cossos (se'l podia anomenar cos, a ell?) es fusionaven, sense cap petó, sense cap carícia, només una simple abraçada que en la meva ment ja era més del que podia demanar. Vaig acariciar-li els cabells llisos, tan suaus... Un sospir va sortir de la meva gola, inesperat, inconscient. Em vaig apartar lentament, notant, sentint, que ell no volia que ho fes, però no podia seguir jugant amb la bogeria, no podia seguir-li al joc a la meva ment torturada.
-No ets real, i ho saps, què vols de mi?
El serrell li queia damunt els ulls blaus, seguia amb els braços estesos, esperant-me, demanant-me amb un crit mut que tornés.
-Tu m'ho has demanat. - per primera vegada des que havia aparegut la seva boca es va obrir, va pronunciar les paraules lentament, semblava que li fes por que jo no l'entengués.
-No he demanat que tornessis, almenys no recordo haver-ho fet explícitament...
El mig somriure li va tornar a aparèixer a la cara.
-Va ser mai necessari que ho fessis quan era viu?
Vaig recular espantada, realment era allà? M'estava parlant, m'estava recordant els vells temps, quan era viu ell, no ara, no en aquest instant, alguna vegada ho havia fet així, la meva ment?
-No ets... real? - havia començat parlant fent servir una afirmació, però en l'últim moment havia canviat d'opinió, era tan bonic, tan perfecte, pensar que era allà, amb mi, que havia tornat d'entre els morts només per estar al meu costat.
-Sóc real. - va deixar caure els braços que encara m'esperaven. - No em creus? Què no m'has tocat? Què no t'he abraçat?
Vaig assentir lentament.
-Però no respires...
-Sóc mort.
-Però no ets un fantasma...
-Ni un mort vivent. Et faig por?
Vaig negar amb el cap i em vaig tornar a acostar a ell, vaig entrellaçar les meves mans amb les seves i vaig somriure-li.
-T'estimo.
Ell em va retornar el somriure, va acostar la seva cara a la meva. Un petó? El cor se'm va accelerar, però va passar de llarg i va deixar la boca al costat de la meva orella.
-Saps qui sóc?
-Ets tu, amb això ja en tinc prou.
Vaig sentir que reia fluix, no hi havia alè que em fes voleiar els cabells.
-Amb això ja en tinc prou. - vaig repetir recolzant el cap sobre la seva espatlla.
Ell em va acariciar els cabells i al cap d'una estona em va fer aixecar el cap, els seus ulls blaus eren magnífics, eren brillants, com estels en un horitzó irreal. S'acostava altra vegada a mi, als meus llavis, al meu alè. Va ser un bes dolç, fràgil, tan iguals als que em feia quan ens vam conèixer... de mica en mica es va anar convertint en el que érem realment, dues llengües de foc que necessitàvem estar juntes per cremar. Finalment es va apartar a poc a poc, incapaç de mirar-me a la cara, apartava els ulls.
-T'estimo. - va dir amb un xiuxiueig. - Ho sento.
Em vaig apartar i ho vaig entendre.
-Era això? - el mirava mentre les peces encaixaven dins el meu cap. - Jo també ho sento. - vaig abaixar els ulls fins que només em veia els peus. - És aquest el motiu de seguir viva? Et vas enamorar de mi?
Ell no va dir res.
-Per què precisament de mi? Jo sóc...
-Preciosa, perfecta, increïble.
-Patètica, inútil, covarda.
Ell va deixar anar una riallada dèbil.
-Accepteu, amor, seràs eterna.
I va desaparèixer.
Vaig mossegar-me el llavi inferior i vaig remugar:
-Mort estúpida.
Era jo o la realitat m'havia donat un cop de puny? O potser era que els meu desigs s'havien fet realitat?