Cercador
Miralls sense fons
Un relat de: 94_desertrose- Compartir:
Després de tan de temps em torno a mirar i em reflecteixo dins un mirall sense final.
Algú maximitza que no som res més que els bells records del que hem viscut, és veritat?
Llegint monòlegs me n'he adonat que les mirades no han estat mai meves i que les carícies són realitats per somiar.
La idea és gaudir i madurar... és estimar sense pietat. La crua realitat?
Les fades dansen al meu voltant mentre jo vaig badant.
L'infinit em fa por i la seva mirada em fa tremolar.
Parlant amb la lluna m'he vist a mi mateixa i un somriure al meu rostre s'ha dibuixat, però..... sempre amb l'ànima topant.
Epicurs de l'adolescència i tàndems individuals em persegueixen cada dia i potser per això no veig mai el final.
La primavera ha tornat i encara respiro amb dificultat, però amb llibertat.
Comentaris
-
Gracies[Ofensiu]94_desertrose | 17-12-2007
Gracies Unaquimera per llegir-me i donar-me la benvinguda.
Per mi és un plaer participar en aquesta web i que una persona que sap tansmetre tant com tu sigui la meva primera comanterista.
Segur que escriuré més i espero que millor. Amb els vostres comentaris, relats i poemes he trobat un fibló d'or i moltíssma energia en les paraules.
Gracies a tothom i ens anem llegint!!
-
Somnis[Ofensiu]Unaquimera | 17-12-2007
Curiosa poesia aquesta, però ben trobada, ja que m'ha permès descobrir-te.
La trobo molt personal, íntima pels referents que utilitza, encara que amb frases universals, molt boniques, com aquesta: " les carícies són realitats per somiar..."
Tornaré per llegir més coses teves.
Ja que sóc la teva primera comentarista, aprofito per donar-te la benvinguda a RC, oferir-te els meus texts per si vols fer una ullada i comentar quelcom, i desitjar-te estones ben agradables dins aquest món...
De moment, t'envio una abraçada per celebrar la coincidència,
Unaquimera
