Minvant

Un relat de: Marteta
Quan va sortir de casa, instintivament, va mirar cap a la lluna. No era el dia que l'havia vista brillar amb tota la seva intensitat i bellesa, però li semblà radicalment especial.

Es dirigí cap al cotxe, com qui fuig d'un lloc per no tornar. Estava confusa i no volia tornar a casa per tancar-se i plorar a causa de la frustrant incertesa.Va anar a la platja, en busca d'inspiració o simplement per respirar un nou aire purificador. Però desconeixia que el destí i el seu fatal determinisme jugarien amb ella un cop més...

Amb la música al màxim va anar per aquell camí que sempre agafava quan necessitava un dia de sol amb les amigues o la família. ''Mai m'havia passat això..'' es repetia de manera periòdica cada minut. Pareixia que els sentiments brotaven per dins seu sense trobar una sortida, i que les llàgrimes no amollaven més que indignacions humides amb un poc de maquillatge que amagava la intensitat d'aquells ulls.

Pareixia pensar sense aclarir res. Perquè es sentia així si res valia la pena? Ella, que mai es deixava emportar pels sentiments... Ella, que es pensava que la serenitat i els somriures viurien per sempre.

''I perquè estic plorant si tot això no servirà per res..?'' Tan racional, tan radicalment falsa amb si mateixa, tan escèptica amb les seves propies emocions... Considerava que res del que li estava passant tenia la menor importància en la seva absurda vida d'actriu de somriures i bones cares.

Va arribar a la platja i va aparcar el cotxe en el lloc de sempre. Sortí i notà que feia fred. Es col.locà una sudadera damunt les espatlles. Tot seguit va començar a caminar per sobre la sorra congelada d'aquella nit, a finals d'aquell mes crític de setembre.

L'extranya sensació de l'arena freda per sota dels seus peus va fer que per primera vegada en tota la nit no pensés en el seu dolor, i que les llàgrimes indignades minvessin fins a fer-se pràcticament invisibles. Només la llum de la lluna era testimoni de la seva tristesa, i això pareixia fortificar-la.

Va abraçar-se a ella mateixa i va notar un buit existencial dins seu. No s'estimava. No s'apreciava. No es coneixia, mai s'havia conegut, mai s'havia estimat. Va caure de genolls quan va reconèixer aquelles veritats profundament doloroses. El cop no li va fer mal. Ja tot anava per dintre, el seu propi verí l'estava consumint segon a segon, minut a minut. No notava el fred, i la llum de la lluna pareixia esvair-se totalment. Les llàgrimes tornaven a vessar-se per les seves galtes lleugerament tombades per sobre de l'arena.

Llavors el destí els van creuar.
-Ei, ets tu? Què fas aquí? Estàs bé?
No eren els ulls que esperava, no era el somriure que volia veure. Però el coneixia, l'estiu passat, sí, ja ho recordava, i aquell record la va recompondre per dintre i per fora. No va ser capaç, però, de dir una paraula en deu minuts. Ell es va asseure davora seu, preocupat, i tampoc sense saber què dir dins aquell silenci submergit en llàgrimes.

-La lluna és creixent o minvant?- Per fi es va decidir la noia.
-És minvant. M'encanta mirar el cel, sempre venc aquí per observar-lo.
-Pareix que jo he vingut per aquest motiu, però ni jo mateixa ho sabia.

Llavors ella es tombà sobre l'arena i es dedicà a mirar l'esplendor del cel. No era una nit confusa, les estrelles van aparèixer com àngels. I quan ell es col.locà al seu costat sense dir res notà com el seu cor començà a bombejar nova sang, nous sentiments, i deixà entrar en ell nous somriures i mirades, diferents, especials.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marteta

Marteta

226 Relats

392 Comentaris

156772 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Incipient professora de filosofia.

A vegades escric, per compensar tot allò que parl.

@mrtss96