M’ho tinc prohibit

M’ho tinc prohibit

Potser no us ho creureu, però d’un temps ençà m’he auto-prohibit mirar les dones directament als ulls . El dia que em conegueu ho entendreu. Amb aquest parell de guspires volcàniques que tinc per ulls, custodiats per unes parpelles lleugerament inclinades que proporcionen a la meva mirada un toc de cel tibetà, no hi ha senyora que no augmenti el diàmetre dels seus globus oculars quan es fixa en els meus. Potser serà perquè estan estratègicament situats entre la mascareta negra i la gorra de llana gris fosc i darrera dels vidres d’unes ulleres que augmenten la seva capacitat de penetració anímica. O ves a saber perquè.

El cas és que l’altre dia, tornant a casa en bus, vaig mirar a una noia d’ulls blaus que estava asseguda davant meu. Al punt que vaig clavar la meva mirada en la seva, va elevar les celles i la veu i va cridar “Per déu!”. Tot seguit es va aixecar i es va situar al costat de la porta. La noia que estava al seu costat, morena i amb seductors ulls negres, també em va mirar, es va aixecar d’una revolada i va fer el mateix que la rossa. Jo també em vaig aixecar perquè havia arribat a la meva parada. Per no fer patir a les noies en la contemplació d’un fruit que els era prohibit, vaig sortir per la porta del darrere.

En arribar a casa, la meva dona, en comptes d’excitar-se, es va posar a riure. És el que passa. La monotonia converteix l’excepcional en vulgar. “On has comprat la gorra?”, em va preguntar. “A la botiga dels xinesos”, vaig contestar. “Doncs ves en compte”, va dir, “per dins deu portar una cinta vermella que destenyeix i aviat semblaràs el mar roig”.