Cercador
Metamorfòsi
Un relat de: Cris Pradillo- Compartir:
La veritat és que sempre he escrit des d'una inexperiència camuflada. Els meus principis, les meves esperances es fonamentaven en una càlida però fràgil innocència. Mai havia pensat que seria jo mateixa qui contradiria tot allò que sempre he defensat, res és tan ferm com pensava...
Sempre he pensat que no pots dependre d'una altra persona, que la teva felicitat no ha d'estar lligada a ningú fóra de tu. I jo, ara, no sé com ser feliç si no hi ets, no sé com aixecar-me cada matí i afrontar al meu dia a dia sense comptar amb tu, i el que és pitjor, canviaria les meves decisions sols per estar amb tu. Em fa ràbia que no hi siguis, que ja ni et conegui tan sols...
Sempre he pensat que no te'n pots penedir de les teves decisions, perquè malgrat t’hagin portat algun disgust gràcies a elles ets qui ets. Però que passa si no t’agrada qui ets? O, millor dit, si ja no confies que sigui bo ser qui ets? Em fa ràbia, em fa ràbia que la vida em demostri això, que jo mateixa em turmenti nit i dia pensant "com seria la meva vida si..." Dubtar de si tot ha estat mentida; dubtar de qui sóc, ara que més o manco m’havia trobat; dubtar de si la meva manera d'actuar és la correcta, dubtar i només dubtar.
Sempre he pensat que no costa gens somriure, que no costa gens fer que els altres tinguin una vida més fàcil. Avui, ara mateix, no sé si ho puc afirmar. De què em serveix tot això, si al final sempre sabem qui acaba guanyant? De què serveix el simple fet de merèixer-se una cosa si no l’aconseguim? No vull dir que no hi hagi bones accions desinteressades, jo mai he cercat que em tornessis res; el que vull dir és que no sé per quin estrany mecanisme les persones egoistes, les que sols actuen segons el seu propi interès, acostumen a aconseguir allò que volen, a qualsevol preu.
Sempre he pensat que hi ha coses que estan per damunt de les circumstàncies, que les persones pel que han estat dins la teva vida sempre seran especials. Però cada dia el temps et demostra que és indiferent el que hagis fet per aquella persona, que tot s’oblida. Que la persona més propera a tu demà pot ser una estranya a qui mai confessaries que vares conèixer. M’entristeix la pobresa dels llaços, per jo sempre seràs important d'alguna manera...
I no entenc, no m'explic, com en un adéu, o millor dit, com en un fins sempre (que era com va acabar o començar tot) podem trobar-nos amb tantes decepcions...
Sempre he pensat que no pots dependre d'una altra persona, que la teva felicitat no ha d'estar lligada a ningú fóra de tu. I jo, ara, no sé com ser feliç si no hi ets, no sé com aixecar-me cada matí i afrontar al meu dia a dia sense comptar amb tu, i el que és pitjor, canviaria les meves decisions sols per estar amb tu. Em fa ràbia que no hi siguis, que ja ni et conegui tan sols...
Sempre he pensat que no te'n pots penedir de les teves decisions, perquè malgrat t’hagin portat algun disgust gràcies a elles ets qui ets. Però que passa si no t’agrada qui ets? O, millor dit, si ja no confies que sigui bo ser qui ets? Em fa ràbia, em fa ràbia que la vida em demostri això, que jo mateixa em turmenti nit i dia pensant "com seria la meva vida si..." Dubtar de si tot ha estat mentida; dubtar de qui sóc, ara que més o manco m’havia trobat; dubtar de si la meva manera d'actuar és la correcta, dubtar i només dubtar.
Sempre he pensat que no costa gens somriure, que no costa gens fer que els altres tinguin una vida més fàcil. Avui, ara mateix, no sé si ho puc afirmar. De què em serveix tot això, si al final sempre sabem qui acaba guanyant? De què serveix el simple fet de merèixer-se una cosa si no l’aconseguim? No vull dir que no hi hagi bones accions desinteressades, jo mai he cercat que em tornessis res; el que vull dir és que no sé per quin estrany mecanisme les persones egoistes, les que sols actuen segons el seu propi interès, acostumen a aconseguir allò que volen, a qualsevol preu.
Sempre he pensat que hi ha coses que estan per damunt de les circumstàncies, que les persones pel que han estat dins la teva vida sempre seran especials. Però cada dia el temps et demostra que és indiferent el que hagis fet per aquella persona, que tot s’oblida. Que la persona més propera a tu demà pot ser una estranya a qui mai confessaries que vares conèixer. M’entristeix la pobresa dels llaços, per jo sempre seràs important d'alguna manera...
I no entenc, no m'explic, com en un adéu, o millor dit, com en un fins sempre (que era com va acabar o començar tot) podem trobar-nos amb tantes decepcions...
