Cercador

M'estiro i tanco els ulls..

Un relat de: Clara Garcia Collado

Sento com la brisa acarona els meus cabells, com els raigs de sol es fan lloc dins la meva pell, com crema el sol.. Puc sentir com els minúsculs grans de la sorra de la platja llisquen un sobre l'altre.. i arriben fins a les ones que piquen a la costa, l'espuma blanca es fa gran, creix i en un no res es fon.. Hi ha dos avis passejant per l'humit de l'arena, agafats de la mà, es miren i somriuen, ell li fa un petó, ella es recolza en ell, els seus ulls brillen, s'estimen..
Sembla que tot em retorna a tu. Obro els ulls, sóc en la nostra cala.. darrera meu, el nostre far, i entre les roques, aquella cadena que vam penjar.. "un sempre, que no sacava mai". Et recordo, i veig que t'estim..
Duc aquell vestit blau marí que anava a conjunt amb el teu jersei, el color de la meva pell a agafat aquell color que tant t'agrada, del mateix color que era als teus somnis, encara recordo com n'hi deies.. "Aquesta nit t'he somiat amb un vestit blau marí, i tenies la pell d'un color torrat..."
Vaig descalça, i el negre carbó dels meus cabells es confon amb els ocells que volen aquí aprop d'on resto estirada.. Cada cop l'aire bufa més fort.. és fa fosc, la llum del far cada cop és veu més, avui fa 4 anys que vam descobrir junts aquesta cala, vam prometre'ns que passes el que passes, cada any.. tornaríem.
S'acosta un cotxe, és vell, de color blanc, aparca al costat del far.. i en baixa un home.. em recorda a tu, se li pot veure en la cara que sap que fa aquí, sap que busca.. se li esbossa un somriure a la cara. M'aixeco del terra, no pot ser veritat, no pot ser que siguis tu, no m'ho crec..
Et treus l'americana, duus el jersei blau, i aquells texans que tant m'agradaven, t'acostes a mi, m'agafes de la mà, em claves les teves pupil•les en les meves.. ulls del color del mar, ulls profunds, expressius.. Em deixes una ma, i records cada facció de la meva cara.. poses el dit polze en la meva front, ressegueixes els arcs de les meves celles buscant la piga que hi ha al final de la dreta.. em fas tancar les parpelles amb els dits, aquests baixen fins els meus llavis secs, i els ressegueixen el perfil.... comença a ploure, ens mullem, però tot es superflu quan ets amb algú que et fa veure que res es més necessari que ell mateix.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: