El turquesa, dels seus llabis quan em besa.

Un relat de: Clara Garcia Collado
Aquell matí tenia, els ulls preciosos, una mirada que et feia parar boig, i un somriure esplendid. Com podia ser tant adicta a algú? Cada matí, tots i cada un dels matins, buscava la seva mirada entre la multitud de gent, veure'l, simple i senzillament volia veure'l, i creuar-nos les mirades. Tot i que mai aguantava la seva mirada intimidant, pero la necesitava, m'agradava veure com em buscava, i aquella tarda seria meu. 5 minuts, per sortir, per tenir-te aqui amb mi, poder-te abraçar, besar.. fins que les flors que començen a florir, començin a morir. Als nostres peus, i ens deixem anar... tot sembla tant proper si m'ho paro a recordar... pero avui veig entre l'herva els teus ulls i sento els teus xiuxiuejos a cau d'orella, els teus peus i els meus entrellaçats, i després veig que no es més que la brisa del vent, que em va acaronant lentament, les flors, que es mouen i em rossen a la planta dels peus.. M'havia promés no enyorar-te més, pero la primavera em retorna a tu, cada flor turquesa, és un somni més que besa, i cada bri de vent que va acariciant els meus cabells, vaixant al meu coll, deixant al descobert aquell somriure que et torna boig... un altre conjunt mots que anhelo de tú.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: