Mentides

no sé pas dir-te quina, la veritat. No sóc del RDQ per motius paranoics, però si puc i m'agrada l'autor que toca hi vaig a fer bulto.
Estudiar un organisme viu i per fer-ho millor, infiltrar-se en el seu nínxol específic comporta un gran perill. Sembla que aquest perill obvi- ser descobert- no afecta a en Fish pels motius de ser una espècie tan superior o tecnologicament avançada que l'engany es du a terme sense interferències. Després hi ha la questió secundària. Poden realment pensar en una hibridació, aquesta gent d'altra món? La seva vida és basada en ADN com la d'aquí a Terra? Pressuposo que ja han fet intents in vivo als seus laboratoris abans d'emprendre una tasca tan dificultosa. Jo vull creure que estudien al nadó durant un flaix i el deixen amb sa mare, total.

M'agrada com fas avençar el relat, la teva manera- metòdica? experimental?- d'escriure, l'us tan fi de la ironia que l'embolcalla. Mentides: tan variades, i per motius tan diferents, i tan emprades ara sí i després també. Si ella volia quedar-se amb Fish- bé ho sembla: malgrat el seu apetit sexual va per una altra banda, l'enganya per estar amb ell: alguna cosa amable deu tenir com a company- no ho aconssegueix; Fish, que després de tants treballs creia reeixit el seu projecte, també li resulta un fiasco. No podem dir que les mentides per amdós cantons ens hagin dut a la debacle, però almenys sí que hi han jugat un paper hilarant.

Molt divertit i ben escrit. Pobre Fish, ha d'aprendre molt de l'espècie que visita i amb la que vol experimentar! Qwark, com acaba el relat? Queda clar que en Fish torna al seu planeta amb el nadó, però què se'n fa de la Gina? I del nadó ? Aquesta relataire vol saber més!

... David Bowie interpretà a un extraterrestre que arriba a la terra amb una "idea" concreta. Cert moment, coneix una dona i comencen, a diguem-ne, a sortir. Finalment, una nit, la dona li demana, li suplica, que ell es mostri tal com es (això ho diu des del punt de vista metafòric. Els personatge es força introvertit i la dona no sap d'on es realment). En una escena terroríficament fascinant, el personatge a qui dona vida Bowie es "despulla" de la seua pell humana per quedar-se tal com es (L'escena, sempre em va semblar captivadora pel joc, gairebé metalingüístic, que conformava el fet que el personatge s'estigués despullant i que l'actor s'estigués "vestint" cada cop amb més pròtesis. Més endavant, també amb vaig adonar d'un altre motiu de goig, un home no ha de mostrar-se realment com es davant "la parenta", a no ser que la vulgui perdre per sempre (o tornar-la boja)).

en un context d’aparent ciència ficció. Amb poques paraules descrius molt acuradament la dificultat que es produeix sovint en el plantejament d’una relació entre un home i una dona, les diferents necessitats i enfocaments d’una realitat similar. No sé si és fortuïta la tria de que la part més analítica i racional sigui masculina, es a dir, de que “l’extraterrestre” sigui el mascle, però és fàcil identificar, en versió doblement terrícola, situacions similars. De tota manera, les mentides, tan humanes, son a dues bandes, com deixa clar el final de la història...
Se m’ha encomanat l’atmosfera feixuga en el diàleg dels dos protagonistes i la tristor sorda que sovint deixa la realitat al paladar. M’ha agradat molt, qwark!!

Gràcies pel teu comentari al meu text. Sí, pretenia fer un paral•lelisme entre la biologia humana (deformació professional) i la música (deformació passional, hehe), però no tant establint una causalitat sinó més aviat fent una analogia metafòrica. Un text difícil per la mania que tinc a utilitzar lèxic tècnic per dir les coses. De diferents maneres però sembla que compartim la barreja de mons al escriure.

Ens llegim!! :)