Menspreança.

15

MENYSPREANÇA


La soletat és tal com se sent: ni bona, ni dolenta, ni passable, ni magnífica. És, o potser no és. La soletat depèn d’un mateix.
Els demés sentiments tenen sempre relació amb algú altre, o amb algun grup de gent, i les relacions impliquen capteniments, o vinculació, o entrega; o, potser, odi o menyspreu. Recíprocs, en ocasions. Però, ¿com i quan pot arribar una relació a implicar la parella, o el grup, amb la mateixa disposició , o la mateixa predisposició? Per què no és tan anàrquica la relació com ho és el sentiment de la solitud?
Tanmateix, molt sovint la relació de parella, o de grup, dóna lloc a problemes. Més o menys assidus, variats, solubles o insolubles.
El problema de la soletat no té solució. ¿I el problema de la relació de parella, o un problema de les interrelacions entre unes parts de societat, quina solució pot arribar a tenir?

Més o menys, aquests foren els raonaments i la pregunta que em va dirigir un conegut d’anys, que quasi mai em dirigia més una vague salutació quan em veia, i veia que jo el veia.
Jo li vaig contestar que cada qüestió es pot tractar d’estudiar. I que per estudiar-la s’ha de saber de quina qüestió es tracta.
—Concreto. El menyspreu.
—Preferiria que fossis tu mateix qui parlés del tema. Jo tindria molt de gust en escoltar què en penses dels problemes que veus que es presenten quan arriba i s’instal.la el menyspreu entre dues persones, o fins i tot entre dos pobles. Jo confesso que tinc molt poca informació sobre aquesta qüestió en particular, tot i que no puc desprendre’m d’un terrible menyspreu envers certes persones i, sobretot, envers una majoria de gent de certs pobles...

—M’agradaria enfocar el tema en conjunt, sense referències a casos concrets, i això és difícil. Al cap i a la fi, jo he vingut per assessorar-me.

—I jo sóc aquí pel què faig sempre: llegir i escoltar. La meva cultura, paradoxalment, s’aminora a mesura que més llegeixo i més escolto. Perquè — això és el que jo suposo— cada lectura i cada escolta em planteja nous problemes . I els problemes són, en general, independents els uns dels altres. El d’avui, per exemple, és un tema que visc i suporto, però “no me’l sé”. Espero, doncs, la teva ajuda ... escoltant-te. Si tens temps, explica’t, que seré un bon oïdor.
I el meu contertuli, malgrat els nostre mutu desconeixement de sempre, parlà així:

Totes les societats d’animals es troben organitzades. Les organitzacions són ben diferents les uines de les altres, però hi són. Potser les més admirables són les de les abelles, tèrmits i formigues. I potser la més anormal és la de la societat humana.
En les organitzacions socials no humanes, hi ha, essencialment, la jerarquia com a característica predominant. I la jerarquia la dóna la pròpia naturalesa, que fa l’ésser més fort, el més hàbil, o el que rep aquella millor qualitat — entre els seus consemblants— que la natura creu que ha de configurar un domini determinat, el que definirà la pròpia organitzció.
Tanmateix, jo em pregunto quina és la jerarquia que un ésser humà ha d’aconseguir per a poder organitzar i dirigir la societat dels homes, o sinó, almenys, el petit tros de societat sobre el qual ell podria tenir abast.
Jo vull suposar que per arribar al coneixement de la natura, en aquest aspecte, ens hauríem de traslladar al temps de la vida dels homes a la selva, o a les planures inhòspites, quan les societats abastables als propis individus de l’espècie eren tan sols uns centenars. Algun etnòleg ha escrit que les societats humanes haurien de tenir, com a màxim, unes cinc-centes persones. Si això és cert –com jo em vull creure— la humanitat, tal com avui la coneixem, és una aberració de la naturalesa, en la qual, per anormal, jo no hi poden tenir cabuda les lleis d’aquesta.
El resultat anormal que pot sorgir de la seva pròpia anormalitat és qualsevol de les possibles aberracions que hem llegit a les nostres històries, i en les actuals esborronants aberracions que molts de nosaltres hem viscut, o que molta gent ha viscut, o que encara pot viure.
No em fadigarè cercant exemples. Us dic, solament, això: llegiu la història que algú ha explicat, inventada o no, i llegiu els contes fantàstics inventats per la mateixa humanitat per explicar el seu caminar al llarg dels temps. O llegiu els dogmes que han donat lloc a qualsevol religió. Tan sols així podrem entendre que durant quatre mil anys Egipte dominés el món aleshores conegut. O que un quaranta per cent d’alemanys donguessin suport inicial al règum nazi, i acceptessin la seva introducció a Europa. O que un vuitanta per cent de ciutadans d’un país es trobin bé en qualsevol dictadura, l’acatin, i arribin a no pensar ni en com s’hi viu ni en com s’hi podria viure.
El resultat del desordre, vull dir de la normal anormalitat que prevaleix, és el fet que la gent viu tan bé com poc, s’envaneix de com és, enlairant a llurs propis ulls el seu egoïsme infinit, i pensa –si pensa- que la resta de consemblants són menyspreables, i, consegüentment, els menysprea.
El què dic es refereix, està clar, a la gran, grandíssima majoria de gent, sense, emperò, voler oblidar que existeixen... i ens cau l’ànima als peus. L’únic comentari, o l’únic sentiment que ens cap dins nostre és el menyspreu del col.lega, del massip de la “tele”, i de la pròpia televisió.
Un cop —un rar cop a la vida—admirem algú. L’escoltem, i combreguem amb tots els seus judicis i veredictes. Durant anys. Però un dia -un sol dia! - ofenem un amic íntim seu, o una amiga íntima seva – sense pretendre-ho en absolut- i desapareix l’amic per sempre. L’ofensa no es perdona. Ni tan sols s’exposa per a discutir-la. El menyspreu substitueix l’antiga tolerància de l’ofès envers el seu admirador, despareixent, fins i tot, una mínima condescendència.
Algú que creiem de fiar, porta els nostres papers que oficialment algú ha de portar. Un dia, aquest “portador” pot presentar, i diu que creu justificable, una immensa minuta d’honoraris “professionals”. No es tracta d’un ús, ni d’un abús. Es tracta d’una estafa de llei. Per no saludar-lo mai més. El meu menyspreu ha substituït la confiança. Amb algunes— molt poques— excepcions. Les deixo de banda.
Hi ha algú que mana i parla. L’escoltem en la mesura de què som capaços, i arribem a la conclusió més lògica: aquell home és un ésser menyspreable.
Tenim un ofici i suposem exercir-lo bé, dins la nostra capacitat, està clar. Un dia, per atzar, contemplem una entrevista que fa un massip dels de la “tele” a un col.lega nostre. Sentim com parla, veiem el què es presenta com a obra seva...
No segueixo. Els meus consemblants fan, tard o d’hora, mèrits per a ser menyspreats.... Aquest món no m’agrada...

—¿Vol algun comentari meu?
—Vostè mateix...
—Doncs sàpiga que, a parer meu, el menyspreu no arriba per coses tan importants i en tan rares ocasions. El menyspreu se’l mereix la gran majoria de la humanitat. El que m’estranya és que no sigui universal... si és que ja no ho és...