Menorca

La tramuntana és el record que em queda de tu quan
em pregunten com em va anar aquell any a Maó.
"-Què tal l'anyet que vas passar a Menorca? Avorrit?"
En tinc una fotografia: acabat d'arribar, el DNI va caducar.
Me'l vaig renovar a la comissaria del costat del Mercat,
i la foto me la va fer una fotògrafa jove,
rossa o castanya clara
que treballava a la botiga de la Kodak de la plaça de S'Esplanada,
pel gener del dos mil tres.
Se m'hi veu perplexe, em penso:
(encaar és el DNI que duc a la cartera, avui) la mirada sembla
buida i perduda, atordida. Potser sí. El vent
té la capacitat de transformar-te
el rostre. Està bé.
Una bona lliçó per a tots aquells
que es consideren especials.

No explico, però, les hores passades ajagut
a les roques. En especial allà, al far de Cavalleria.
Tots sols, jo i el vent. Si digués que vaig veure
com passaven àngels em creurien un foll, talment
com si digués que vaig veure
el vol d'una flota extraterrestre fulgurant i magnífica.
I tampoc no explico les sensacions de la carretera
-gairebé l'única- que traça la línia -gairebé- recta entre
Maó i Ciutadella. Sobretot si la fas de nit, a les hores
menudes. O les emocions en una festa de punkis
-una "rave", en diuen-,
a Es Mercadal, a l'antiga caserna dels absents militars.
El lloc on vaig lamentar, sobretot, una vegada més, que no hi fos aquella noieta,
la fotògrafa.
Que tampoc no era a la festa hippy de
Son Lucallari, un indret màgic del terme d'Alaior.
Allà, per cert, em vaig emborratxar i em penso
que em vaig drogar -cannabis, al cap i a la fi, que tampoc no és
res
de l'altre món-
perquè la noia seguia sense ser-hi.
Tinc la sospita que allà, a Llucallari -municipi d'Alaior-
vaig fer l'amor amb una noia
que no era de Menorca, sinó de Castelló,
que es dedica al circ -sense animals, és clar-
i que molt
endavant de la nit vaig conèixer en Marcel
qué és el millor artista pintor i gravador
d'Alaior
(i no és menorquí, sinó de Barcelona -de Sarrià-).
No dic mai res de tot això:

Conclusió moral:
Sempre ens saltem
la part important de l'argument,
com si ens fes por admetre
que en les petites coses sense importància hi ha el senyals,
els definitius (vull dir
els que ens definexen).

Ara mateix tinc quaranta-dos anys
i encara penso que si mai torno a Maó, potser només com un puto turista a llogar un Toyota per fer el merda
i em caduca el DNI
seré incapaç de dir-li a la noieta de la botiga de fotos
que vaig passar tot un any allà, a l'illa,
pensant en ella, en aquells ulls que van mirar els meus
per un pur interès laboral
i que tot i així la vaig buscar
infructuosament
un dia rera un altre. Que la meva vida a Menorca,
l'any dos mil tres, no es va desfer mai d'ella.
Ni tan sols ajagut a l'immens
roquissar negre del far des Cap de Cavalleria.
Ni tan sols borratxo a mitges, assegut,
llegint poemes anglosaxons (Blake, Poe, Withman, Elliot)
o francesos -en especial Rimbaud i Chateubriand-,
en aquella llibreria de segona mà
que hi ha a l'entrada de Ciutadella
-per cert: algú me'n pot dir el nom?