Memòries d'un escolar

De com jo vaig començar a ser escolar??? Sí,sí, van ser els amics els que em van portar a veure el Mossén Antón de la "pietat". Allí em van dir que donaven xocolata i jo, i vaig caure com un babau... I d' aquesta manera vaig començar a fer d' escolar amb un gran interés.
Heu de pensar que a primera hora del dematí, la mínima fressa que sentia, quan el gat arrosegava alguna cosa, saltava del llit com una rata. Entrava a la cuina, pastava una llesca de pa, amb oli i sucre, i hi traguejava una mica de vi per refer-me de la fred.
Obria la porta del carrer i tot era mig gelat, així doncs cargolat de fred i sota els candeleros de gel de les cornisses de les cases anava arribant a la pietat. Era encara ben fosc. M' agradava arribar d' hora!!!Només hi trobava un sacristà que m' havia obert la porta. Es suposava que allà hi havia de trobar al meu amic, per fer la feina que teniem destinada. Ell sempre feia tard!! Ens tocaba arreglar el braser de la taula de la sacristia per a que quan arribessin els altres capellans es poguessin escalfar. Després d' això, ens tocaba endreçar les albes i les casulles i raspallar tots els ornaments una mica delicats. Jo jugava pels racons amb un altre company, mentres Mossèn Anton ens mirava de reull. De seguida es posava els espolzadors a les mans, bufant i rondinant en aquella gran sacristia, engronxan't-se sobre aquells grosos peus que tenia, ens cridava i perseguia per a que fessim la nostra tanda. No sortia pas, i acabava fent els ulls grossos, carregan't-se de paciència fins que n' hi feiem alguna de grossa que aleshores no la portavem pas al molí.Amb això en aquells àmbits solitaris que voltaven per tots els costats de l' altar major, en aquella atmòsfera fosca i humeda que sempre feia olor de fred, nosaltres hi jugàvem com els pardals al sol. Me'n recordo com si fos ara d' un dia que, encalçantnos esborrajats, várem fer caure un feix d' atxes, i trencant de passada unes canadelles bones, pintades amb or.
Sentirem darrera les passes , i correguérem a amagranos darrera d' un escon. El pobre home , amb grans esforços ens anava empaitant, jo reia perquè no ens va poder agafar.
M' havia entaforat d' alt d' un armari en un dels racons pera anar a l' oratori.Com ell no m' hauria pogut abastar, ni em podia tancar a dins de l' armari, allà em va deixar estar i va girar la clau de la porta de la sacristia, vaig quedar pres com un ratolí dins la ratonera.
Després vam obrir totes les caleixeres, ho vam remenar tot, ja us podeu imaginar com quedarien d' endreçats aquells calaixos, ho vàrem tafenejar tot. Mossèn Anton tot vermell, no podia dir res de tanta quimera, i ens cridava a nosaltres buscan-nos per tot, segurament per escalfar-nos les orelles. Al últim s'adonà que estavem a l'escala del campanar amagats y cargolats en un racó i ens moriem de riure... i amb quatre camades s'enfilà amunt... i no sé què es va fer de l'altre; més jo veient-me perdut, veient-me ja entre mans de l'enfadat Sacristà que, amb la sotana tronada i enlairant els espolsadors ja m'acabava de tenir, en sent un tros amunt de l'escala i quasi bé no sabent que me'n feia , em vaig escapar per una finestra que dona dins de la torre del campanar, i com que sabia que la corda del campanar em podia ben sostenir, m'hi vaig penjar i m'hi quedo penjat a l'aire com qui no té cap pressa per veure com es desfaria aquella tempestat de sota meu.
El batall de la campana tocat d'aquella manera extranya va fer dos o tres sons com uns crits d'alarma que em penso que varen fer compareixer mes gent a l'església, aguantant el desconcert d'abaix de la sacristia, on enreonava tothom i no s'entenia ningú. Mentrestant a mi em cansava d'estar penjat com les llanties, i anava vigilant si sentia a sota meu ningú que em pogués abrigar amb la seva capa, encara que fos passant per una socarrimada. I com que tot arriba, també va arribar la meva Mare tota desatinada, fent uns crits que de dalt es sentien, jo que llavors m'escorro corda avall i amb un salt me li tiro quasi bé a sobre m'embolico amb el seu delantal i en cara que alguna que altre clusca no me la varen pas quedar a deure, i no en voleu més d'improperis que vaig haver de sentir, jo no sé com , mes jo i la mare ens vam trobar de seguida al carrer del portal xich... I l'escolanet va haver plegat de l'ofici. L'endemà mateix la mare ja m'havia buscat amo, i vaig poder meditar llargament sobres d'aquesta feta, enganxat a una roda de corder allà a l'horta d'en Xandri.
I així va ser com al cap d'uns anys Déu em va cridar perquè el servís i l'estimés, no hagués dit mai que tenia que ser capellà.

Part de la biografia de Mossèn Vicenç Tellossa i Aner - rector archiprestre de la basílica de Santa Maria de Guissona