Melodia estrident: Capítol 9 : Dies iguals

Els dies continuaven igual a l'escola amb una tutora que sempre arribava tard, un " profe " de socials que deixava anar més els " atontao más que atontao te voy a dar un sopapo que te vas a enterar" que pets un ruc, una mestra de música que feia uns quants galls al cantar i un " profe " de ciències i matemàtiques que te les feia estimar, i així passaven els dies ratlla si, ratlla també que va a parar al jersei de la desemparada Dènia.
L'escola era molt antiga i majestuosa, era una mostra ben singular del modernisme, projectada a començaments del segle XX, amb parets de maons i sostre molt alt. L'escola tenia dues portes d'entrada al pati que donaven pas a dues portes d'entrada a l'edifici, sobre de les quals hi havia un relleu amb escut envoltat de dos lleons. El pati envoltava tota l'escola, però no es podia donar el tomb perquè estava separat per una tanca que dividia la part dels nens i de les nenes, hi havia moltes classes que tenien una porta que hi donava directament. Les dues portes d'entrada a l'edifici donaven pas a dos passadissos paral·lels (el passadís de l'esquerra donava pas a les classes de les nenes i l'edifici de la dreta donava pas a les classes dels nens), a l'extrem dels quals hi havia dues portes, que només s'usaven per les sortides i entrades de l'esbarjo de les classes que no tenien sortida exterior. Els dos passadissos o seccions només es comunicaven per dos llocs, un era el despatx del director i l'altre era per unes portes que donaven a un pati interior ( com un petit celobert, el qual hi donava una petita finestra del despatx del director), i al qual era totalment prohibit anar-hi a jugar. Totes les classes tenien uns amplis i alts finestrals, que les feien molt alegres al entrar-hi lliurement una gran claror. L'únic problema era que a l'hivern amb les petites estufes de llenya o clofolla eren molt difícils d'escalfar i s'hi passava una mica de fred.
Aquells dies monòtons es va acabar quan el professor de socials els va manar de fer un treball en equip amb grups de quatre persones. Així que van decidir d'anar juntes la Dènia, les bessones i la Maria. Anirien a fer-lo a casa de la Dènia, que era la que vivia més a prop de l'escola. Havien quedat per aquella mateixa tarda al sortir de l'escola. La Maria estava ansiosa per conèixer com era la casa de la Dènia i sobretot la seva habitació.
Aquella tarda li costà molt de passar a la Maria, se li va fer inacabable. Però a la fi quan va tocar el timbre de sortida van anar-hi de pet.
Primer que tot la Dènia els ensenyà la seva casa. Era força semblant la casa de la seva àvia, només tenia dues habitacions molt espaioses, com si les dues fossin de matrimoni, un menjador mitjanet, una cuina petitona i un lavabo. Desprenia aquella olor d'humitat característica de les cases antigues mesclada amb l'olor de l'estufa de llenya. L'habitació de la Dènia era grandiosa i decorada amb un gust exquisidament clàssic amb nines de totes classes i pelutxos de diferents animals i mides cosa que va fer esclatar els signes d'exclamació de les noies.
-Quina habitació més gran que tens, sembla un palau! La meva sembla la d'una caseta de nines! Quina enveja que em fas!- va esclatar la Maria .
-Oh! Com m'agraden les teves nines!- va dir la més rodanxona de les bessones, que tot i què eren com a dues gotes d'aigua. Les nenes les sabien distingir per la cara, mentre una lluïa unes galtes de pa tou, l'altra tenia la cara més prima.
-Ah! a mi m'agraden més els pelutxos!- exclamà l'altra bessona.
La mare de la Dènia les estava esperant amb un bon berenar i begudes.
Moltes, gràcies. Tot ha estat boníssim!- va agrair la Maria de forma molt educada.
Sí-sí, sí-sí, hhaa eessttatt bbonnííssssiimm !!- van afirmar a duo, com sempre feien les dues bessones, però no gaire sincronitzades i repetint el que altres ja havien dit.
Totes van esclafar a riure sense parar. Les bessones tenien un caràcter excepcional, podien animar qualsevol reunió sense proposar-s'ho i mai no es prenien malament quan els altres es petaven de riure a costa seva sinó que s'ho prenien com un afalac. Eren baixetes i rodonetes, sense arribar a estar grassones. Tenien el cabell castany clar, els ulls verd mar i el nas petit, dins d'un rostre replet de pigues que els donava un aspecte encantador i molt agradable, i què els ajudaven a caure simpàtiques a tothom. Eren les mascotes de la classe, en un bon sentit, és clar, fins hi tot els mestres tenien dificultats per castigar-les quan es deixaven els llibres o els quedaven els deures per fer. Aquestes eren pels únics motius que les podien sancionar ja que mai es portaven malament ni pegaven ni molestaven a les companyes, ben al contrari sempre intentaven ajudar a tothom que ho necessitava. Tant aviat s'oferien per deixar algun material que algú s'havia oblidat, com li ajudaven a fer els deures o a explicar-li algun tema que no entenien. Mai es feien dificultoses per res i a més també eren molt respectuoses amb les dificultats que tenia la Dènia i es posaven molt nervioses quan veien les bretolades que li feien, però com la resta de la classe es veien impotents a l'hora de parar els peus a aquelles, la qual cosa intentaven suplir amb tota mena d'atencions vers la Dènia a la qual mimaven d'una forma especial.