Melodia estrident ( Capítol 8: L'oblit )

La Maria va tardar unes setmanes a recuperar les forces per poder tornar a l'escola. Havia perdut la gana, uns quants quilos i aquella energia vital que li caracteritzava. En conseqüència s'havia aprimat i també havia crescut un pam. Però el seu vestuari no. La seva mare li havia dit que pel que quedava d'hivern, no valia la pena comprar pantalons i jerseis nous. Ja els comprarien la propera temporada, sinó d'aquí a allà, faria una altra estirada i li tornarien a quedar curts.
La Maria com no era gaire presumida, i a més sabia els esforços que feien els pares per guanyar-se la vida, ja que eren una família treballadora, on només el seu pare tenia un sou fix i la seva mare feia feines esporàdiques al camp, per a completar el jornal del pare, per això ho comprenia i es conformava de seguida pensant:
- El proper any aniré vestida a l'última moda.
Ella havia oblidat per complert, l'episodi de l'Eugènia, i a ella, per sort, també se li havia fugit del cap. Del que no es descuidava l'Eugènia era de fer la vida impossible a la pobre Dènia, i sense ningú que li plantés cara, aquests dies, s'ho havia passat d'allò més bé.
La Maria no podia girar full i deixar de pensar amb la mort seva àvia, continuava estant molt trista i un pèl decaiguda, ara no tenia ningú que l'escoltés de veritat, amb paciència i sense presses. Bé, algú sí, la Dènia, sí la sabia escoltar, sense criticar, sense intentar donar consells fàcils. Tenia un caràcter pacífic molt semblant a la seva àvia.
-Com trobo a faltar a la meva àvia! - cavil·lava cada dia la Maria quan sortia per la tarda de l'escola.
Com és que mai m'havia adonat que aquella figura tant fràgil i trencadissa podia ser tant important i vital per mi? Com és que mai acabem d'apreciar les petites coses que són tant valuoses mentre les tenim a l'abast i només les admirem quan les trobem a faltar?- continuava barrinant el cap de la Maria.
L'àvia de la Maria era altíssima i molt prima, semblava que un cop de vent la pogués doblegar o trencar amb facilitat, donava l'aparença de ser tant fràgil com una cristalleria de Murano, però en canvi era forta, fortíssima per haver sobreviscut amb molta vitalitat a les nombroses penúries de la seva vida: a la pèrdua dels seus pares quan era molt joveneta, la migració a la ciutat poc després d'haver contret matrimoni; l'esclat de la guerra civil, l'afusellament del seu germà simplement per haver estat batlle d'un poble petit durant la república, els constants bombeigs que els nacionals sotmetien a les poblacions més importants prop de les infraestructures con vies de tren, ponts o fàbriques; o simplement l'obediència que havia de mantenir cap a un marit força rude i autoritari. Clar que si havia casat per amor. Ell era el noi més ben plantat del poble, era alt, fort i treballador com una mula. Tenia el cabell castany clar, i els ulls blaus clars, com el cel després de la tempesta, eren càlids i acollidors. Tot plegat contrastava amb el seu caràcter agre, aspre i poc expressiu. Tosc de paraules, incapaç d'inspirar tendresa o afecte. Ella havia aprés a conviure amb aquesta personalitat sense portar-li pas la contrària per evitar els seus estats d'enuig però això si a fer la seva sempre que podia. No li quedava altre remei, en aquell temps les dones no treballaven i no es podien emancipar i menys ella que era analfabeta.