Melodia estrident ( Capítol 10: El petit interrogatori)

Van treballar fins tard, aquest treball els havia portat més feina de la que s'esperaven inicialment: buscar informació a l'enciclopèdia, cercar fotografies a les propagandes de viatges, passar-ho a net amb una màquina d'escriure de l'any de la Mariacastanya intentant no equivocar-se per no haver de repetir el full i finalment enganxar les fotos i grapar el treball. La Maria era la que sabia escriure més ràpid a màquina, ja que el seu germà, que estudiava Formació professional en la branca d'administratiu, n'hi havia ensenyat a les seves estones lliures, ella va ser l'última en marxar. Mentre la Dènia començava a dutxar-se, la mare de la Dènia li va acompanyar a la porta i va començar un interrogatori sense miraments:
-Tu, Maria, ets molt amable amb la Dènia. Ella ja m'ho explica, però tothom no és igual- va insinuar amb veu suau, però augmentant el to a mesura que anava articulant aquestes preguntes:
-Qui li fa la vida impossible? Qui li ratlla els jerseis cada dia?- va inquirir la mare de la Dènia cada cop més nerviosa en veure la cara impassible de la Maria.
-Qui li trenca les coses? Qui li molesta a tothora? Qui li amenaça ? Qui li demana diners i llaminadures? - repetia constantment tot esclatant a plorar amb uns sanglots estrepitosos com els d'una criatura molt desconsolada.
La Maria mai havia vist plorar a una persona gran d'aquella manera. Ni per la mort de la seva àvia, ni els seus pares ni oncles s'havien afligit així. Havien vessat llàgrimes si, però d'un a manera més discreta.
La Maria va quedar alhora impressionada, contorbada i commoguda, totalment desarmada, així que va recular enrere unes passes fins a tornar a entrar a dins de la casa.
-Ara li explico: Miri, jo li aclareixo però me la jugo, m'arrisco molt, si saben que me n'he anat de la llengua, el que fan a la Dènia serà un joc de criatures comparat amb el què em passarà a mi, seré menjar de taurons, carn de canó, no valdré ni un duro....no podré travessar mai més la porta de l'escola, a no ser que contracti un guardaespatlles...
-Va nena, ja n'hi ha prou d'aquest color, ves al gra ! - va exhortar impacient la mare de la Dènia que no entenia el to de la Maria i es pensava que li estava prenent el número.
-Prometi'm que no ho sabrà ningú que estat jo l'espieta - va suplicar la Maria que no s'acabava de decidir a revelar el seu secret.
-Si t'ho prometo, però parla d'una vegada !- va concloure la mare de la Dènia amb un fort crit.
-Doncs, són l'Eugènia i el grup de les seves comparses- va confessar finalment la Maria amb la cara blanca com el paper i compungida pel pànic que li produïen aquelles.
-Demà mateix aniré a veure el Director i li demanaré, més ben dit li exigiré una investigació. Però no et preocupis no esmentaré pas el teu nom, diré que ho he sentit cridar a la Dènia en somnis- va anunciar, ara més calmada la mare de la Dènia, que havia recuperat aquell aire senyorial que li caracteritzava. Era alta i prima, amb una figura molt esvelta, anava sempre vestida molt senzilla però elegant. Tenia el cabell fosc i la cara molt blanca, de la qual en destacaven dos immensos ulls blaus clars com el cel l'endemà d'una gran tempesta i un gran somriure que deixava entreveure unes petites perles que li feien de dents; el cap se li aguantava damunt d'un coll tant llarg, que semblava el d'un cigne, tot el conjunt li donava un aire de comtessa vinguda a menys.
- La Maria es va quedar una mica alleugerida, poc a poc li va anar tornant un coloret rosat a la cara, i va animar-se una mica però no del tot. Sabia que aquelles no s'ho empassarien, que lligarien caps si les bessones cantaven i explicaven que varen anar a casa de la Dènia a fer el treball de socials, i que la Maria havia estat l'ultima en marxar.