Matar al pare. (Obra teatral breu)

Sincerament:
Des del punt de vista racional, no he entès ni un borrall; la meva intel·ligència no dona prou de si i potser tampoc he llegit els llibres adequats per a veure si segueix algun corrent que cal que tinguis al costat, com a manual a l'hora de criticar adequadament, sense que es noti que no estàs al dia (te missatge, no en te? prefereixo imaginar-me que no; a mi doneu-me sempre abans suggestió que l'adoctrinament)
Des del punt de vista estètic: Bestial! un 10, concisió rara de trobar i bogeria matemàtica, com amb la que es fan els millors míssils intercontinentals.
Des del punt de vista irracional: visca el no sentit quan està amb aquest estat de puresa! (hi ha massa no sentit sense sentit; vaja, que m'avorreix. M'explico? crec que no...)
Conclusió:
Aquesta obreta cal que sigui representada urgentment per alguns actors solvents i dirigits per la pròpia autora.

Molt freudià això de matar el pare, certament. Pas inequívoc per assolir allò que en diem maduresa. Teatral el diàleg. I precís i revelador.

diferiré una mica dels altres "contertulians". Sí, hi ha una persona: una de real i un irresponsable. El fill, el nen "tonto" que tenim a dins, que es nega a actuar, a responsabilitzar-se, que vol jaure i jugar. I ell, el "jo", que li demana que deixi de ser un nen. Però el nen no vol "matar el pare", deixar de ser innocent, passar a ser responsable.
I dóna les gràcies a Freud perquè ja té l'excusa per no fer-ho.

Bruixot

Estic d'acord amb en Dan amb que un escrit críptic és bo per donar múltiples interpretacions. A part d'això a mi m'encanten els escrits críptics (deu ser per això que m'agrada tant com escrius). Per a mi són un repte, m'estimulen i em donen per pensar, i això m'agrada moltíssim. M'ha agradat molt la teva brevíssima obra teatral. Les paraules oportunes i cap de sobrant, parques i concises. La meva interpretació ha estat una altra diferent a la d'en Dan. Jo només veia una persona en aquesta obra (malgrat el 'ell' i el 'fill'). M'ha semblat més una mena de monòleg psicòtic (i perdó per la paraula que pot sembla ofensiva) d'una persona que s'esta intentant alliberar de la marca del seu progenitor o bé del progenitor que té dins seu, i que, en certa manera, el limita en la seva expressió, en la seva vida. M'ha semblat una petita lluita d'una persona amb si mateixa, intentant alliberar-se d'alguns aspectes de si mateixa que, com dic, la lliguen a un seguit de coses que ha heretat o que eren seves i ara ja no li agraden. Tots duem un pare a dins que de vegades fa de vigilant dels nostres actes. Matar-lo por significar alliberar-nos a la vida, i potser a veure les coses d'altra manera. Per això entenc perfectament el teu 'gràcies Freud'.

Una abraçada!

Leela

i he sentit poca cosa més que confusió. Veia per on anaven els trets, però no acabava de descobrir-ne el blanc. Frases com "ni del teu fill" o "si et plau, no interceptis més missatges" se'm feien en un inici difícils d'encaixar amb la resta del text.
Però després de donar-hi unes quantes voltes, m'he acabat fabricant la meva pròpia interpretació del text, i aleshores m'ha semblat clar. Fet i fet, suposo que està bé que no exposis les coses d'una manera molt directa, perquè, al no fer-ho, dónes lloc a moltes interpretacions possibles, i això dota de més completitud al text.

Així doncs, finalment en l'obra jo hi he vist el fill que es vol alliberar de la influència paterna, que vol ser només ell mateix, sigui això el que sigui -sigui bo o dolent-, i que no vol permetre que el pare el segueixint guiant, encaminant a tothora, i moldejant-lo per fer-lo exactament a imatge seva, per fer del fill una simple còpia que ha de perdurar en el temps quan el pare ja no hi sigui, com una vulgar extensió d'aquest.

Bé doncs, per no extendre'm més, només dir que m'ha agradat trobar-me'l. Espero que la meva interpretació no s'allunyi en excés de la que tu pretenies donar-l'hi.

Sort!

Dan