Mata'm

Va, mata'm, es pot saber per què no ho fas? - el xiuxiueig d'ella és aterridor, amarg i irreal. - Va, em tens aquí! Estic indefensa! Mata'm d'una maleïda vegada! - el crit ressona dins el cap d'ell, talment com si milers de veus diguessin el mateix a la vegada.
L'home no respon, es queda callat mentre les paraules es repeteixen dins el seu cap cada vegada més obscures i bel·licoses.
-Què passa? Tan covard ets que no t'atreveixes ni a matar-me? Tan patètic ets que només saps quedar-te mirant-me com un estaquirot? - les seves paraules són perilloses i feridores, i en certa manera s'endevina una súplica darrere el seu to de mofa.
-Només m'estava preguntant fins a quin punt hem arribat abans de que això succeís. - respon ell mentre l'observa amb uns ulls clars del color de la mel.
-Això? - ella prem els llavis furiosa mentre alça els braços. - Això? Et refereixes al fet que em tens entre l'espasa i la paret i no ets capaç de donar-me una resposta? O potser et refereixes als meus crits?
-Potser a les dues coses, o potser a cap de les dues. No ho sé, no t'importa, suposo, al cap i a la fi m'estàs demanant que et mati, no? No crec que t'importi res en aquest moment.
-M'importa el fet que m'estiguis apuntant amb una pistola i no siguis capaç de prémer el gallet. Au, vinga! Prem-lo! Sigues valent per una vegada a la teva vida, sigues capaç de matar a algú!
-Precisament perquè tu m'ho demanis, no? Et penses que et faré cas? Et penses que faré tot el que em manis?
-No, és clar que no, però que faràs sinó? Només pots matar-me, què et queda?
-Em queda això, Kat, em queda tenir-te així, a mercè meva, eternament espantada per una mort que no sents possible.
-Que no sento possible? Què et penses, Alex? Això és el més real que he sentit mai! És el més necessari que he sentit mai! M'escoltes, estúpid? No em tindràs eternament a mercè teva, no em tindràs eternament espantada, saps per què? Perquè si no ho fas tu ho faré jo!
-Ho faràs tu, el què? Matar-te? - ell queda pensatiu, intentant veure i entendre totes les facetes d'aquelles últimes paraules.
Ella riu complaguda davant les conclusions de l'home armat.
-Què sinó? - segueix rient ella.
-Ets boja. - escup ell - Et suïcidaràs pel simple fet de dur-me la contrària?
Ella deixa anar una nova riallada davant les paraules d'ell.
-Et sents important? - pregunta amb un mig somriure. - Arribar a la mort només per estar lluny de tu, certament deus ser important per mi.
-Si haig de ser important d'aquesta manera prefereixo que m'ignoris.
-Oh, però no puc ignorar-te! M'estàs apuntant amb una pistola, recordes? Prem el gallet!
Ell es mossega el llavi inferior i finalment deixa anar un sospir amarg.
-Tantes ganes tens de morir?
-Ganes? S'ha convertit en una necessitat. Alex, mata'm!
Ell la mira i la mà on duu la pistola tremola lleugerament.
-Ets un covard! - crida ella. - Ets un covard. - la seva veu s'apaga a poc a poc. - Ets un covard... - gemega mentre es deixa caure de genolls a terra. Aixeca el cap i el mira amb odi. - Mata'm, covard!
-Kat... - ell abaixa la mà on té la pistola. - No. - nega amb el cap. - No et puc matar.
-Tan patètic, tan dèbil, tan covard. - repeteix ella una vegada i una altra amb un xiuxiueig.
L'home l'observa amb els ulls mig aclucats.
-Matat tu, doncs. - diu finalment mentre li llança la pistola. - Si tantes ganes tens de morir, matat. Au vinga, matat!
Ella el segueix mirant amb odi mentre li apareix un mig somriure al rostre.
-Morir, un desig sublim, no creus? - diu mentre s'arrossega fins la pistola que està a pocs centímetres d'ella.
Ell s'encongeix d'espatlles.
-Ja t'ho faràs. - diu mentre fa mitja volta preparat per marxar.
-Oh, m'he oblidat d'una cosa. - parla amb to de mofa ella mentre s'aixeca. - El què volia dir no era que em suïcidaria, el què volia fer era matar-te a tu, jo sí que sóc capaç de matar-te.
Ell es gira lentament per observar com ella dispara. Dues bales li travessen el cos i cau a terra. Ella camina cap a ell encara amb el mig somriure pintat a la cara.
-Tan patètic, tan dèbil, tan covard. - li parla a cau d'orella. - No mereixes viure.
-Kat... tu tampoc... mereixes viure. - respon mentre l'engrapa per l'espatlla dèbilment.
-Però tu no has estat capaç de matar-me.
-Perquè... t'estimo. Encara... que siguis... qui ets. T'estimo...
Ella l'observa amb els ulls migs aclucats.
-Jo no. - respon mentre s'aixeca. - Adéu per sempre, Alex.
Apunta i dispara.