Maria

Un relat de: marco3434

MARIA

Fa dos anys que em vaig separar, ¿o he de dir que em van separar?, tant se val, fa dos anys que visc sol i la veritat es que no me'n se avenir. Tancat a casa veien passar la vida sense mourem del meu sofà.

Per sort hi ha una cunyada, la dona del germà de la meva antiga parella, que no ser ben be perquè ja que jo mai li he fet cap favor, que es va entestà en ajudarme a sortir d'aquell forat. En va tirar una corda i vinga tibar i tibar per treure'm d'aquell pou de sorra on cada pas endavant era alhora un pas endarrere. I tiba que tibaràs sembla que m'anava fent sortir.

Llavors arribaren les vacances.

Era la segona setmana de juliol i jo passava una setmana de vacances a les illes Canàries amb el meu fill, i en una excursió organitzada vaig coincidir amb una noia jove que anava també amb la seva filla. Al principi no la vaig veure, quan estàs al pou ets capaç de mirar al cel i no veure el sol, però tant i tant vem arribar a coincidir aquell dia que al final me'n vaig adonar de la seva presencia. Jove, guapa, simpàtica, ...i em van entrar les cuques, per què no em feia el trobadís i li deia quelcom. No us explico la escena, feia tant de temps que no abordava una dona, i de fet mai havia estat un gran seductor, que ella encara riu ara de lo penós de l'escena. El cas es que aquella nit vem anar a sopar tots quatre, i el dia següent ens varem tornar a trobar, i a l'altre també.

De nou a Barcelona la vaig trucar i quedarem pel aquell dissabte per veure'ns ja sense nens. Estaven tots dos nens amb les nostres respectives i antigues parelles.

"Sabado, sabadete,...".

El dissabte va arribar i va ser genial, sopar, passejar, xerrar sense parar, veure la nit,... ella volia anar espai i a mi tampoc m'han agradat mai gaire les presses. Si una cosa es bona avui, encara serà millor l'endemà. Ja hi hauria temps, segur.

El diumenge li vaig enviar un missatge, la resposta no donava lloc a dubtes, deia "m'ho he passat fenomenal". El dilluns vaig rebre un agradable e-mail seu a la feina que vaig respondre, el dimarts va ser el meu torn i em va respondre ella, i de cop i volta el dimecres el silenci, dijous silenci, divendres silenci, dissabte silenci, ni missatges ni e-mails, ni trucades, rés. Aquell canvi sobtat no me'l sabia explicar, sols veia una explicació, que la Maria havia tingut algun ensurt i no es podia comunicar amb mi, tenia que esbrinar-ho.

El cas es que no en sabia gran cosa d'ella, el nom de la seva germana, el nom del seu ex, la feina que feia, el poble on vivia, els seus gustos i aficions, el que havia fet a les vacances,... però cap dada concreta que em permetés trobar-la. La millor dada era el municipi, així que vaig agafar la meva moto i cap allà que me'n vaig anar.

Passejava per aquell petit i bonic poble del Garraf quan de cop i volta vaig para esment al taulell d'anuncis que l'ajuntament tenia penjat en aquella cruïlla. Hi havia una esquela penjada que deia, "Avui a les quatre de la tarda a la parròquia del poble es celebra el funeral per la Maria...."

I allà estava jo, en aquella petita església local, amb aquella petita esquela a la ma, mirant com aquella porta que feia quatre dies m'havia obert el destí es tornava a tancar inexorablement.

Vaig resistir-me al desig d'acostar-me als seus familiars a dóna'ls-hi el meu condol, encara que jo sabia que si li deia el meu nom a la germana m'hagués conegut. Segons la Maria era la que més havia rigut amb la meva presentació del primer dia.

Ara això si que us diré, al meu cor hi he fet un raconet per la Maria, ella m'acompanyarà sempre més. Encara que només sigui pel que hagués pogut haver estat i no va arribar a ser.

Comentaris

  • Maria[Ofensiu]
    Gemma34 | 01-09-2006

    Quan un es a dins d'un pou intenta sortir-se'n de la pitjor manera.
    O sigui: que poques vegades sap fer res per ell mateix, creu que no podrà escalar els murs llefiscosos del pou i en mirar l'alçada ja s'esgarrifa, no té prouta força. Però de vegades, el pou no es troba verticalment sinó que es horitzontal, i el que creia que era un pou... acaba sent un túnel. I no cal escalar, tot és més fàcil, i un mateix no s'adona perquè està desorientat i espantat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

marco3434

35 Relats

41 Comentaris

37705 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Aqui ve la meva petita descripció que podeu llegir, o que podeu ignorar, abans de continuar viatge.

Si heu decidit seguir i heu arribat ací la meva enhorabona. Se us concedeixen 10 punts. Per bescanviarlos podeu consultar la taula que Ron Weasley te penjada a la sala comú de Grifindor.

M'agrada llegir relats i encara més escriure'ls, notar com em cau al damunt la pluja fina, passejar per prats verds i molls, escalfar-me al sol, aspirar l'olor de les plantes remeieres, sentir la grandesa de les muntanyes, escoltar la remor del bosc, deleitar-me amb el so de la veu femenina i fer l'amor amb tendresa.

Si, crec que encara val la pena viure una miqueta més. La mort es un gran dó que ens han fet però la vida és un de més gran encara. Fruim una miqueta més d'aquest calze abans de deixar-ho tot enrere.

Vinga, valents i apa lins.

menfis3434@hotmail.com