El forat - 14ª part

Un relat de: marco3434

Dilluns 7 d'agost

Feia una setmana que els tres indis portaven a terme la purificació. Aquesta consistia bàsicament en un dejuni sever, restricció total de líquids excepte aigua, silenci total, mínima activitat física i molta meditació.

A Llop Gris li havia costat una mica al principi adaptar-se a la mortificació física del dejuni però semblava que el seu cos al final ho havia acceptat. De tota manera com ell s'havia fet càrrec de la logística del grup les seves normes eren bastant més relaxades que pels demés, entre altres coses perquè havia hagut d'anar un dia al poble a comprar provisions i queviures.

Portaven ja una setmana de preparació per la cerimònia i els ancians creien que ja era el moment. Avui seria el gran dia. Aquella nit intentarien el contacte amb Virovarma.

Després d'una llarga estona parlant dels fets dels últims dies Rimpoché, Martina i Eng van valorar la situació com a molt greu i que calia preparar-se per que segurament encara empitjorarien més.

En primer lloc decidiren que donada la actual situació al Tibet la actual feina de coordinació i guia ja no es podia realitzar des de Bu-Pang i escolliren el poblat de l'Eng com lloc per futures trobades. Eng desenvoluparia la funció de coordinació que fins a la data havia dut a terme el lama tibetà.

En segon lloc, i donada la situació a Bu-Pang, Rimpoché centraria els seus esforços en la situació al Tibet i en concret en preservar el primer segell.

En tercer lloc la Martina s'ocuparia de la cinquena porta i anomenaria temporalment un nou guardià per la porta alemanya.

I finalment havien d'informar a la Lara de tot allò el més aviat possible, i que fes cinc cèntims de com anaven les coses per Jerusalem. La noia alemanya va ser la escollida per la tasca d'informar la noia jueva.

Un cop tot acordat i debatut havia feina a fer i el més calent encara estava a l'aigüera, s'acomiadaren i tornaren a les seves obligacions.

La preocupació pel Eng en aquell moment era de com explicar-li a la Ngema allò que realment l' amoïnava.

Quan la Martina va tornar a la Masia del Puig, i després de concedir-se un petit lapse per tornar a acostumar-se a estar en el seu cos, agafà el mòbil i trucà la Lara però el mòbil de la Lara estava inoperant.

La Martina es va estirar al llit desfeta, un dia més com aquell i es moria. No havia ni tingut temps per plorar per la Clàudia!. Llavors van sonar les alarmes del mòbil. Per suposat, la informaven dels greus incidents ocorreguts a Alemanya. Aquell era sens dubte el pitjor dia de la seva vida.

La Lara estava en aquells moments mirant el munt de núvols que tenia sota seu per la petita finestreta d'aquell avió de la Delta Air Lines amb destinació a Cheyenne, Wyoming.

Dimarts 8 d'agost

La cerimònia havia estat tot un fracàs, no havia succeït res. Llop Gris tampoc s'havia acabat de creure que allò realment fos tan màgic com li havien dit, però alguna cosa si que esperava veure, però es que no havia succeït res de rés.

Havien preparat una fogata dins la cova al costat de la pedra dibuixada, havien cantat mantres i havien llançat tot tipus de minerals al foc que produïren tot tipus de flames de colors, havien ballat en torn del foc i havien orat en silenci. Havia estat una cerimònia llarga i bonica però totalment inoperant. La desil·lusió entre els tres homes era evident. Alguna cosa faltava o fallava.

Guineu Roja i Cérvol Blanc decidiren que el que fallava es que encara no havien arribat a l'estat de exaltació mística necessari i que calia més mortificació, ho tornarien a provar de aquí uns dies. A Llop Gris li semblava que per aquest camí no hi arribarien mai, però no va dir res.

La Martina ho havia estat pensant i tenia clar que anomenaria com a segon guardià de la porta a Klaus Schumaher. Aquest era un home d'uns seixanta anys molt intel·ligent i madur i de la seva total confiança. Feia anys que treballaven plegats i el coneixia bé. Klaus era molt organitzat i a més a més era molt respectat pels altres guardians pel seu saber fer. Podia Ocupar el lloc que havia ocupat la Clàudia i de segur que ho faria bé, el problema era que li faltava la intuïció i la capacitat espiritual necessària per ser primer guardià. Podia ser la ma dreta de qualsevol que desenvolupés aquella tasca però res més. Tindria que pensar amb algú altre. El problema es que persones amb sensibilitat suficient no sovintejaven.

De professió psicòloga havia engegat un petit consultori psicològic i a part de tractar problemes de conducta i infermetats mentals també dirigia grups de creixement personal. Aquest grups, apart de proporcionar-li unes sucoses mesades, també li permetien contactar amb persones amb sensibilitat espiritual que, si es donava el cas, intentava derivar cap el seu grup d'estudis parapsicològics. De aquell grup ja havien sortit tres guardians.

Malauradament cap de tots els seus subordinats tenia capacitat per arribar a ser primer guardià amb la possible excepció de la Clàudia, curiosament el mateix nom que la seva estimada. Aquesta era una noia de uns catorze anys que feia unes poques setmanes s'havia incorporat al grup dels guardians. La Martina tenia moltes esperances posades amb ella.

La petita Clàudia era una noia desperta i vital però que, tot i que era molt jove, ja havia patit força. Era filla d'un alcohòlic i maltractador i havia presenciat des de molt petita els crits, cops i amenaces que aquell home, el seu pare, infringia a aquella dona petita, feble i trista que era la seva mare.

Després de molts anys de maltractament aquella dona s'havia anat enfonsant cada cop més en un pou de foscor i havia assumit que ella no era res, que no valia res, que la culpa de les coses dolentes que li passaven era seva i que el seu marit no podia deixar de ser com era. Era la seva creu i ho tenia que acceptar.

Però un dia el marit va intentar posar la ma sobre la nena, la nineta dels seus ulls, i una gota va vessar d'aquell vas ple. I va dir "¡prou, ja n'hi ha prou!".

Ara feia tres anys que vivien separats i encara que el principi ell les seguia amenaçant i molestant, feia ja més de dos anys que no li veien el pel i fins i tot semblava que es feia el esquívol. Els mateixos dos anys que feia que la nena estava en tractament de la doctora Becker, Martina Becker.

També feia dos anys que l'home no veia la doctora Becker, des de aquell dia que ella el va anar a visita'l a casa seva i van tindre aquella conversa tan interessant. L'home encara avui sentia calfreds només de pensar amb aquella dona, i només de recordar les últimes paraules de la doctora li venien al cap uns pensaments que el terroritzaven. Fins i tot s'havia arribat a pixar a sobre només de pensar-hi.

Bé estava decidit en Klaus seria el segon guardià, en substitució de la difunta Clàudia, i responsable màxim de organització del grup de guardians. I per altre part acceleraria la preparació de la Clàudia amb l'objectiu que arribés a ser la seva substituta. Déu volgués que tingués la capacitat necessaria.

Va agafar el mòbil i va trucar al Klaus.

Dimecres 9 d'agost

La Lara després de moltes hores de vol i de desplaçaments havia arribat per fi a Cheyenne, capital de l'Estat de Wyoming, i sols tenia ganes de agafar una habitació, dutxar-se, menjar de forma una mica decent i dormir.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

marco3434

35 Relats

41 Comentaris

34589 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Aqui ve la meva petita descripció que podeu llegir, o que podeu ignorar, abans de continuar viatge.

Si heu decidit seguir i heu arribat ací la meva enhorabona. Se us concedeixen 10 punts. Per bescanviarlos podeu consultar la taula que Ron Weasley te penjada a la sala comú de Grifindor.

M'agrada llegir relats i encara més escriure'ls, notar com em cau al damunt la pluja fina, passejar per prats verds i molls, escalfar-me al sol, aspirar l'olor de les plantes remeieres, sentir la grandesa de les muntanyes, escoltar la remor del bosc, deleitar-me amb el so de la veu femenina i fer l'amor amb tendresa.

Si, crec que encara val la pena viure una miqueta més. La mort es un gran dó que ens han fet però la vida és un de més gran encara. Fruim una miqueta més d'aquest calze abans de deixar-ho tot enrere.

Vinga, valents i apa lins.

menfis3434@hotmail.com