El forat - 13ª part

EL FORAT - 13ª part

Dilluns 7 d'agost

En Rimpoché havia aconseguit sortir de la caserna i ara es trobava en lloc segur. El moment era difícil i important i calia actuar amb rapidesa, decisió i energia, així que va tancar-se en una petita habitació d'aquella casa que l'acollia i es va asseure a meditar. No es podia actuar a la lleugera. Es trobava assegut en la posició del lotus respirant profunda i tranquil·lament quan va començar a recitar el mantra que més li agradava ""omaim, omaim, omaim,...". Així s'hi podia estar hores.

La Martina portava estona seguint el tràfec que els policies, metges forenses, infermers i altres professionals tenien en aquella casa, "quina colla d'ineptes tots plegats" va pensar "el que un fa ho desfà el següent". Va seguir tot l'afer fins que la seva amiga va ser traslladada a la clínica forense i la tancaren en una cambra gelada. Llavors tornà a avaluar la situació, amb Rimpoché en lloc desconegut i la Lara de camí cap els Estats Units el més raonable era parlar amb l'Eng, i cap allí es dirigí.

La casa de l'Eng era una gran cabana de fang i maó amb sostre de fusta i palla, i encara que senzilla era gran i còmode i estava molt neta i cuidada. Tenia una estança principal al mig on la família desenvolupava la vida social i petits habitacles al voltant separats per cortines o portes de canya.

La Martina arribà a la casa del seu amic quan aquest estava sopant amb la seva família, tots cinc asseguts a taula menjant gra cuit amb verdura. Tan aviat l'Eng va veure entrar el seu esperit li va fer un petit senyal amb el cap i la noia tornà a sortir de la casa no sense abans memoritzar aquella bonica escena familiar. Hi havia tantes coses per les que lluitar!.

Es va enlairar uns cent metres en la negre nit africana i esperà mentre escoltava els sorolls típics del poblat i mirava aquelles prades tan belles.

Eng es va aixecar de la taula sense acabar el menjar del bol i va dir "Em vull tancar una estona a la meva cambra, no em molesteu si us plau". Encara que no era normal la dona ja estava acostumada a que el cap de família tingués de tant en tant aquelles actituds sobtades. Mai li havia retret rés però sentia que es mereixia una explicació, encara que ella mai la demanaria. Només el seu fill que també havia vist l'esperit de la noia entenia realment al seu pare, però va fer com si no hagués vist ni sentit rés.

L'home entrà a una petita cambra i va pensar per a si mateix "Un dia d'aquest li tinc que explicar a la Ngema tot aquest bròquil, s'ho mereix i es digna de confiança" i va sentir que tenia sort per la dona que els seus pares li havien escollit per fer-li de muller.

Eng es va posar còmode dins el petit recinte i separar el seu esperit astral del cos, tornà a sortir a la cambra principal i mirà la Ngema, "que bonica que era" va pensar, se li acostà i li va fer un petó.

En aquell moment la Ngema va sentir una petita sensació de calidesa i pensà en el seu home "Quina sort tenia ella de que els seus pares haguessin escollit el Eng per ser el seu home" i immediatament donà mentalment gracies per això.

Eng sortí de la cabana s'elevà fins on l'esperava la alemanya i la somrigué. Es saludaren i s'intercanviaren desitjos de felicitat. Tot seguit començaren a parlar dels fets terribles que estaven passant. Portaven poc temps de xerrera quan van sentir una presencia, era en Rimpoché.