Els dubtes d'en Pau

Puja l'escala i obra la porta, i efectivament se n'adona que abans ja havia apagat el llum. Torna a fer la escala que ja havia fet i desfet tot just feia dos minuts i surt al carrer.

"Fa un bon sol " pensa. El dia es una mica xafogós i al carrer no hi ha ni una ànima. En Pau tira amb decisió carrer avall cap el mercat.

Al tombar una cantonada veu la Maria que es desplaça en sentit contrari al seu. Just la persona que no volia veure va fent camí cap a ell. La mira però ella a ell no, ella sembla molt interessada en tots el aparadors que va trobant. Ell abaixa els ulls i tot seguit els torna a aixecar per verificar si ella el mira, però ella segueix caminant absorta amb els seus aparadors i no para esment d'altre cosa. Passen un al costat de l'altre sense dir-se res i s'allunyen paulatinament. Està clar que ella no l'ha volgut saludar, un cec ho veuria clar, però ell dubta. En el fons s'alegra que la cosa hagi anat així, ja que si ella arriba a mira'l hagués estat un atzucac, un problema d'impossible solució.

Li ha semblat que estava molt guapa i atractiva, o potser només la recorda guapa ja que de fet en el fons reconeix que no la ha mirat gaire. Després de tot el que va passar ara no veu la manera correcta de relacionar-se amb ella. Ell encara no sap per que es van distanciar. Suposa que va fer alguna cosa inapropiada, ¿però quina?, o potser van ser varies, ¿però quines?, ¿o senzillament es que les dones són així i prou?. Però el pitjor de tot és que realment encara no sap si vol estar amb ella o no. Mentre ella es faci de pregar ho seguirà intentant però en el fons se n'adona que si aconseguís una nova cita no tindria clar com actuar. Renoi quin embolic, tot plegat massa complicat per poder entendre-ho. Ara no hi vol pensar en el que passaria si la convenç, no toca, està massa enfeinat intentant-ho.

Segueix caminant i se'n recorda d'aquella pel·lícula on en una escena parlen els dos protagonistes i un li diu a l'altre "A vegades no saps que fer o deixar de fer, i això et converteix en un babau", i pensa "quina raó tenia aquell paio". Per que en Pau sap perfectament el que és dubtà. Ell és un dubte permanent. I el dubte el que te es que et converteix en un ruc. "Sóc ruc i intel·ligent alhora, quina paradoxa" reflexiona mentre segueix fent via.

Davant d'una tassa de cafè pren una decisió tardana i errònia, li enviarà un missatge de mòbil. Per que ell mai ha tingut sentit del ridícul i sempre ha apurat el got de la estupidesa amb les decisions més estrafolàries i fora de lloc possibles.

Malgrat que sap que és poc adequat enviar-li ara aquest missatge, ell ho fa. Tot i saber que ella no li contestarà, ell ho fa. I la possibilitat de que no el respongui en el fons l'alleuja, ja que li evita pensar en el que faria en aquell cas.

Al poc rep un missatge de mòbil i li venen les cuques, però enseguida s'esvaeix el neguit, el missatge és d'un altre persona.

I torna a voltar sobre els fets passats, "¿Que renoi va passar aquella nit que ella ara no en vol saber res d'ell?, ¿que i on va fallar?". Assegut davant d'un segon cafè repassa tots els moments d'aquella nit que tenia que ser màgica i que així li va semblar, però que a la fi resultà ser un nyap i el inici d'un camí sense tornada. Un cop i altre repassa mentalment els detalls i situacions viscudes i no veu on se'n va anar tot en orris. Del que si és conscient és de quan ella al dia següent li va demanar espai n'hi va donar en excés. N'hi va arribar a donar tant que ara pensa que potser a ella li va poder semblar que ell passava totalment de la relació. Es conscient de que no ho va fer per galanteria o respecte envers les necessitats de la Maria, sinó per que responia també al seu dubte de si tirar endavant aquella relació o no. I ara torna a dubtar de la decisió ja presa. Un ruc fermat a un aparell giratori arribaria més lluny.

I alternativament pensa amb la Rosa, l'altre possibilitat, també llunyana i poc accessible. I per un moment ja no desitjà estar amb la Maria dons creu que realment preferiria estar amb la Rosa, però la Rosa ja fa temps que es va cansar d'aquell joc pocasolta i ara estar amb un inútil curt de gambals però que està boig per ella. En Pau es reconeix millor que aquell altre paio en tot excepte en la única cosa realment important en aquest cas, excepte amb la determinació de tirar endavant una relació sense mirar continuament cap en darrera.

Torna a sonar el mòbil però tampoc és ella,....... ni la una ni l'altre.

L'ànsia el fa prendre una nova decisió al límit del absurd, decideix trucar la Maria i improvisar una conversa,..... RING, RING, RING.... Una veu femenina pregunta "Qui ets", ell respon "Hola sóc en Pau", i es penja el telèfon. Ara si que ho ha entès, per fi. Ara la confirmació és total. Es mira l'aparell amb resignació, busca en l'agenda el nom de la dona i amb certa recança prem el botó de esborrar.

A la postre la pitjor decissió sempre és la de demorar la decissió ja que llavors són les circumstàncies i els altres els que acaben decidint. I el Pau que mira fixament la pantalla del seu Nokia ho sap prou bé.